Gènesi genuí

I al setè dia va reposar. El relaxa deixar-ho per escrit:
“Quan va crear la terra i el cel, no hi havia cap matoll ni havia nascut l'herba, perquè encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. Però de dins la terra pujava una humitat premonitòria que els agombolava i amarava en tota la seva extensió.
Llavors va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu. Després plantà un jardí a l'Edèn, a la regió d'orient, i hi va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que feien goig de veure, curulls de fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l'Arbre de la Vida i l'Arbre del Coneixement del Bé i del Mal.
Va prendre l'home i el va posar al jardí de l'Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament:
- Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l'Arbre del Coneixement del Bé i del Mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs – i se’l mirà fixament als ulls, atemorint-lo per treure-li de soca-rel cap temptació.
Aleshores va modelar amb terra tots els animals domèstics i feréstecs, de terra, mar i aire. L'home donà un nom a cada un dels animals, però no va trobar una ajuda que li fes costat.
Llavors pensà: “No és bo que l'home estigui sol”.
I va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit ...”
Cansat de pesar figues, deixà el full de paper a banda i s’acomodà per a fer una becaina reparadora, que se la tenia ben merescuda.


Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien. Amb l’aliment a l’abast només parant la mà, passaven les estones passejant, fent-la petar i gaudint de la unió dels cossos ara sí, ara també. Fins que s’esdevingué l’inevitable.
- Què estrany, si no m’havia passat mai! Em sap greu, estic decebut i atordit ... – feu ell, amb el cap cot i mirant-se el membre indolent.
- I ara, no t’hi encaparressis pas! Si el que passa és que ho fem tan sovint, que per força el físic se n’havia de ressentir – i li acostà els llavis mentre l’abraçava. Ell s’hi avingué sol•lícit, però no tardà en escampar la boira per a refer-se del desencís.
- No ho sé, tinc la mateixa sensació que si m’haguessin fotut la cartera - i s’allunyà mentre ella posava cara de no haver entès l’anacronisme.
La serp, que era el més astut de tots els animals, preguntà a la dona, tot lliscant de l’arbre on ella era recolzada:
- T’amaga alguna cosa, que aquest destrempament no és casual, no en tinguis cap dubte – i li ensenyà la llengua bífida mentre emetia un xiulet esgarrifós.
- Fuig, mala pècora! Si en saps alguna cosa, digues-la ara mateix o ja pots fer-te fonedissa a l’acte – i l’engrapà amb la mà amb la intenció d’escanyar-la.
- Així que us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí? – i els ulls se li començaven a envermellir per la pressió que patia.
La dona va respondre a la serp:
- Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al bell mig ha dit que no en mengem ni el toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar amb prou feines, deixant anar un filet de veu:
- No, no moriríeu pas! Si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el Bé i el Mal. I n’estic segur que allà s’hi amaga el secret que corseca l’ànima del teu home – insistí, elucubradora.
- Val més que no em menteixis, me n’hi vaig ara mateix – i llençà la serp enlaire, quedant entortolligada a la branca més propera. El rèptil s’hi va refer de seguida, que les perspectives de xerinola al jardí més avorrit del món la sobreposaven de les penúries més extremes.
Llavors la dona s’atansà a l’Arbre del Coneixement del Bé i del Mal. El primer que hi descobrí fou un bloc de notes entreobert que hi reposava a la base.
- És el seu llibre! L’escriu a estones, diu que vol deixar-lo per a la posteritat, però jo en dubto molt que arribi a ser un best-seller. Qui està interessat en el passat quan gaudeix d’una vida regalada? Ara bé, potser aquí trobaràs el que busques... – suggerí l’ofidi en la seva versió més malèvola.
La dona obrí el llibre i llegí: “I va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué (elimineu "el seu os estintolador") una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat”. Os estintolador? – digué en veu alta.
- Un os de suport estructural, que estintola, tintola... però si està claríssim! – exclamà la serp, enroscada al braç de la dona.
- Suport de què, recoi?! – exigí un aclariment, que estava ben confosa.
- Suport de generacions futures, pal de paller de llinatges poderosos, font engendradora de famílies tan extenses i brillants com els estels de l’univers. Què, no ho veus encara? – aclarí la serp.
- Vols dir que al meu home li manca l’os del penis perquè fou aquest l’escollit per a ser enretirat i crear-me, en cap cas d’una costella? – manifestà, sorpresa per la troballa.
- I com t’expliques sinó la falta de trempera? Amb un os fent de bàcul, ja t’asseguro que això no li passaria mai! Seria un aparell infalible! – i se la mirà amb els ulls mig clucs, com escrutant-li l’ànima, i amb un somriure victoriós.
– La costella no s’ha associat mai amb cap acte generador, ni simbòlicament ni mitològica, tot el contrari del membre masculí... – mormolà, i tancà el bloc de notes tan de pressa, que va anar d’un pèl que no hi esclafa el cap de la serp. Se’l posà sota el braç i arrencà a córrer per a trobar el seu home, no sense haver collit abans una poma de l’Arbre del Coneixement.
En trobar-lo, el convidà a seure a l’ombra d’un castanyer d’índies i li obrí el llibre al seu davant mentre mossegava la poma i li oferia una queixalada al seu company.
- Seu ben recolzat i mira, no fos cas que caiguessis de cul en adonar-te del que has estat víctima – i li assenyalà la frase rectificada.
- Me cago en l’os pedrer! Ara ho entenc tot! – saltà ell, a punt d’ennuegar-se amb un tros de fruita prohibida, alliberat per fi del que l’amoïnava.
Tot d’una, l'home i la dona van sentir els passos de l’autor del llibre, que es passejava pel jardí prenent la fresca. Es van palplantar al seu davant i li mostraren el full amb les paraules delatadores.
- Què vol dir això? – feu ella, desafiant-lo amb un posat fatxenda.
- D’on l’has tret, aquest llibre? Que no ho saps que estàs en pecat mortal? – feu Ell amb una veu de tro, irat en veure la seva intimitat violada.
- La serp me l’ha indicat – reculant una mica després de l’embranzida inicial.
- Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló - sentencià mentre l’assenyalava.
- Prou de frases per a l’eternitat! Voleu dir-me d’una refotuda vegada perquè heu desproveït el meu home del seu os estintolador? Amb quin dret goseu manipular el nostre sexe? Em vols verge? Em vols santa? Em tens farta! – les recriminacions feministes li sortien de la boca acompanyades d’una pluja de capellans, el que les feia més humiliadores encara.
- Os estintolador? Ara sí que és bona, aquesta! Per què em sortiu amb eufemismes? – i la llarga barba blanquíssima li tremolava de l’emprenyament creixent.
- Eufemismes, jo? Però si en el text heu substituït l’os del penis per “costella”! Ja vol barra, ja! I per què veu crear-me després que l’home? Que anava amb segones? – la curiositat femenina començava a manifestar-se en tota la seva grandesa.
- Com a bon artista, primer haig de fer un esbós, heus aquí el motiu de l’ordre d’aparició – respongué amb un deix d’orgull ferit, tot esperant que la floreta que li havia llençat amansís la fera.
- No m’afalaguis! I què t’ha fet la titola del meu home que l’hagis hagut de malmetre d’aquesta manera? – explotà finalment la pregunta que ja no podia reprimir més.
- E pur si muove! – parafrasejant a Galileu, que a originalitat no el guanyaven ni els que encara havien de néixer – No tan sols encara funciona, sinó que no et pots ni imaginar les maleses que pot arribar a fer en aquest estat, que la trempera matinera és un episodi anecdòtic – i s’estibava de la barba per la palesa miopia de la dona davant del reguitzell de crims que es produirien en el devenir dels temps amb el semaler de protagonista.
- Res, que marxem, que es comença per capar el mascle i s’acaba per l’ablació genital d’una servidora, que tot és posar-s’hi – i li donà l’esquena.
- De cap manera! D’aquí no marxa ningú sense el seu càstig! – bramà tan fort que els cels es cobriren i els animals s’arreceraren com quan s’oloren tempesta, tot i que el diluvi estava programat per uns versicles més endavant.
- Que potser ens faràs fora del Paradís? – replicà ella, anticipant-se al brutal impacte artístic que aquesta mesura tindria en els pintors del Renaixement i del Barroc.
- Dona, potser que afluixis, que a fora està molt cardat per a trobar feina... – afegí l’home, que se les veia magres si havia de presentar un currículum tan poc treballat (de fet, només podria exhibir un pecat original que faria trencar de riure al funcionari del servei d’ocupació de torn).
- Expulsats del Paradís? Molt pitjor! Us faré lliures! Ja m’agradarà veure com us la manegueu, la vostra anhelada llibertat! I sinó, al temps! – sentencià Ell amb una visió de futur que ni Déu.
Enravenat com una abella, mentre la parella s’allunyava, obrí de nou el seu llibre i hi escrigué, mentre li queien unes llagrimotes de ràbia:
“Després va dir a l'home:
- Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs – i seguidament va expulsar l'home del jardí de l'Edèn.”
No podia seguir. S’aturà i plorà amargament mentre pensava que això del conflicte generacional era un problema de pebrots. I, per més inri, aquell dubte que no deixava de rondar-li pel cap: com collons es tradueix “gatillazo” al català?

Lluís Pagès