Generació segle XXI

Sí, mamà! Clar que et done un beset! Com li'ls faig al papà, i a la iaia, i al veí del costat… Ja sé que només sóc un monyicot encara, i que no sé res del món, i que tu has viscut la tira… I que m'has donat la vida. Però no cal gallejar contínuament. No té tanta importància! Això de ser majors i antiquats no us dóna cap mèrit. Ni de badocs. Perquè mireu si en sou, de torpalls! A dojo! Jo, almenys, encara tinc una cinquantena d'anys per endavant, com a mínim, per tal d'aclarir-me la vida… Per què em mires així? No crec haver pensat cap impertinència! Mamà, t'ho pregue: res d'incorrecte, al meu parer…
I seguiré, si em deixes! És que no pots fumar-te una cigarreta sencera? Estàs apagant-ne ara una a la qual només li has donat tres xuclades. Mira com la doblegues. Fa pena. No has pensat en aquells pobrets que no en tenen? Quasi diagnosticaria un signe extern i evident de nervis.
Mira, mamà! Si vols que "et pense" sincerament, no em mires amb l'aire avergonyit que denota la teua cara! O m'expresse lliurement o calle! I si no puc dir el que pense, serà millor que faça mut. Perquè vosaltres, els pares, voleu que parlem, que us confiem els nostres secrets… Sempre, però, d'una manera distinta, seguint determinades regles. I jo, a aqueixa forma de parlar, no li dic parlar. Agrairia que m'escoltareu, els majors; sobretot tu, mamà -i ho dic sense orgull-, de totes totes. No vull tindre sempre raó, ni estar constantment pensant amb seny… Sóc lliure! I no et rigues d'allò que et conte! Com màxim, deixa'm en pau! I si m'equivoque, no plores! És a mi a qui pertoca plorar, si erre…
Bo. Saps què et dic? Que vingues aviat per canviar-me! El pis em fa nosa. No sabràs mai com ni quant, malgrat els dodotis! Confieu massa, els antics, a la propaganda de la tele! Perquè no ho experimenteu abans?