GENERACIÓ ABSENT

Bon dia Joan... Hola Àngels...
Saludo els meus veïns de sempre.
Estan carregant unes maletes al cotxe.
Us aneu de viatge?... Els pregunto.

- “Si i no. Anem a visitar el nostre fill.
· És a Holanda de fa ja un temps ençà.”
- “Es clar que feia tant que no el veia,
· Doneu-li un forta abraçada per mi.”

- “Es fa difícil dir adéu als fills.
· Sí. Estem en contacte força sovint.
· Mitjans no en falten, fins i tot ens veiem.
· Però això sí. Trobem a faltar el pell a pell.”

Potser el món canvia massa de pressa.
Ens diuen que ens hi hem d’acostumar.
I una pregunta se’m clava al cor:.. Com?
Que algú m’expliqui com s’omple la buidor.

Puc posar al joier claus i bisos i cargols,
però l’essència de l’objecte queda pervertida.
Puc entaforar cançons als ventricles del cor,
més la pressió de l’absència les fa fum.

Vull acostumar-me al no-res? L’espai buit?
M’hi nego, malgrat no serveixi de res.
Vull no dir adéu a tot una generació perduda
que, per bé o per mal, és la de la meva filla.

Vull exercir d’avi quan arribin els nets,
i no felicitar-los l’aniversari per e-mail.
Que agafin de les meves mans un regal
i que em facin un petó càlid i enganxós.

Els hem fet marxar per la nostre ceguesa,
per posar les prioritats en ordre equivocat.
El món traurà profit dels vostres talents,
però nosaltres, aquí, os trobem a faltar.