Cercador
Gèminis
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Eren tots dos de juny.
Tant la mare com el fill.
Ella, de l'onze. Ell, del dotze.
L'havia tingut gran, als quaranta-sis anys. El seu home, un borratxo perdut, es va perdre definitivament per un bosc desconegut un dia que una ingesta excessiva de licor el va fer deambular camins enllà sense rumb fix que no fos el seguir visions ideals que creia tangibles, amb la bava penjant i els ulls desorbitats.
I es va estimbar per un penyasegat no sabut.
Qui sap si sí sabut i esperat...punt d'inici per trobar-se amb el que perseguia! (però això ja és una altra història!).
Quan li ho van dir, la dona va donar gràcies a Déu i a tots els sants i santes que l'acompanyen.
Amb la pensió per viudetat i alguns ingressos fent de cosidora, en tenien prou per subsistir, el nen i ella.
L'estimava molt, molt. Massa. Exageradament.
El protegia molt, molt. Massa. Exageradament.
El nen li va sortir bo. I mai va demanar vi. Ni sabia què era.
La mare el va alletar fins als cinc anys. Va quedar gairebé desnerida. Volia donar-ho tot per aquella criatura! Es desvivia perquè fos feliç a tothora. L'acaronava, li feia menges bones, el vestia amorosament, s'inventava jocs divertits, l'acompanyava a escola i l'anava a buscar cada dia de cada curs, li feia el llit amb idolatria, guarnia la casa amb fotos i més fotos d'ell, li explicava històries dolces i màgiques farcides d'éssers inefablement acollidors i serens, la bondat personificada.
Quan ella es va morir d’una embòlia als seixanta-quatre anys, el 'nen', el noi, no ho va poder assimilar.
No sabia fer res.
La mare no s'havia escoltat mai ni mestres ni educadors.
El nen solitari sense amics.
I no tenia més família.
Aquell noi va començar a caminar. No sabia on anava.
Va trobar-se davant un celler. Alguna cosa va fer que hi entrés i comprés una garrafa de vi Gandesa.
El van trobar estimbat. Ben mort.
L'havia buidada.
Tant la mare com el fill.
Ella, de l'onze. Ell, del dotze.
L'havia tingut gran, als quaranta-sis anys. El seu home, un borratxo perdut, es va perdre definitivament per un bosc desconegut un dia que una ingesta excessiva de licor el va fer deambular camins enllà sense rumb fix que no fos el seguir visions ideals que creia tangibles, amb la bava penjant i els ulls desorbitats.
I es va estimbar per un penyasegat no sabut.
Qui sap si sí sabut i esperat...punt d'inici per trobar-se amb el que perseguia! (però això ja és una altra història!).
Quan li ho van dir, la dona va donar gràcies a Déu i a tots els sants i santes que l'acompanyen.
Amb la pensió per viudetat i alguns ingressos fent de cosidora, en tenien prou per subsistir, el nen i ella.
L'estimava molt, molt. Massa. Exageradament.
El protegia molt, molt. Massa. Exageradament.
El nen li va sortir bo. I mai va demanar vi. Ni sabia què era.
La mare el va alletar fins als cinc anys. Va quedar gairebé desnerida. Volia donar-ho tot per aquella criatura! Es desvivia perquè fos feliç a tothora. L'acaronava, li feia menges bones, el vestia amorosament, s'inventava jocs divertits, l'acompanyava a escola i l'anava a buscar cada dia de cada curs, li feia el llit amb idolatria, guarnia la casa amb fotos i més fotos d'ell, li explicava històries dolces i màgiques farcides d'éssers inefablement acollidors i serens, la bondat personificada.
Quan ella es va morir d’una embòlia als seixanta-quatre anys, el 'nen', el noi, no ho va poder assimilar.
No sabia fer res.
La mare no s'havia escoltat mai ni mestres ni educadors.
El nen solitari sense amics.
I no tenia més família.
Aquell noi va començar a caminar. No sabia on anava.
Va trobar-se davant un celler. Alguna cosa va fer que hi entrés i comprés una garrafa de vi Gandesa.
El van trobar estimbat. Ben mort.
L'havia buidada.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436133 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com