Gemecs d'anhel

Un relat de: GsF

Gemegaven desitjoses les flors
Perdudes entre prats segats,
vells paratges anhelats,
que s'oblidaven entre la foscor de l'abisme
mentre veien caure l'ànima dels arbres telats.

Llàgrimes púrpures tacaven els pètals de dolor
queien lentament a la terra seca.
Terra que moria maltractada, terra que desitjava amor.
S'arraulia la flor entre l'hivern glaçat
Mentre demanava plorosa un sol que li donés escalfor.

Les nevades en trepitjaren la seva força
El fred n'esgotà el seu coratge
La boira n'esborrà el seu somriure
El vent n'arrencà la seva vida.
Caigué la seva esperança mentre moria.

Restava mig adormida la flor entre boirina,
quan s'alçà el sol altre vegada
Els ocells cantaven i la neu s'esgotava
Creixia la vida entre la terra molla
Brollava alegre la flor que un nou destí desitjava.

S'alçava amb força la tija
Brillaven de nou els pètals daurats
Tornava la mà que l'escalfava,
I que entre la seva llum l'acariciava

Ans pocs núvols taparen el cel
El sol esclafà sens pietat,
amb fogositat,
aquell estranyat i ultratjat prat.

No caigué pluja entre la terra,
s'assecà dolguda altra vegada
Llàgrimes que regalimaven de nou
Flors que s'amagaven temoroses.

Anhels d'aigua solcaren la terra àrida
Esperança rompuda imploraven les flors perdudes,
mentre observaven caure els pètals secs,
mentre observaven els somnis morir,
Perderen la força que les sostenia.
quan es rompé la vida aquell fosc matí.

Comentaris

  • Com sempre[Ofensiu]
    gonzi | 29-06-2006 | Valoració: 10

    fantàstic, com sempre. M'encanta la manera de com arrosegues els fets, fins i tot amb la poesia. Enhorabona!