Garrec-garrec

Tot va començar la primera nit que vaig dormir al nou pis. Bé, el pis no és nou, deu tenir uns vint anys... El vaig comprar quan em vaig cansar de pujar i baixar escales a la casa aparellada, dos anys després de quedar vídua. Va costar de vendre però al final vaig poder marxar i oblidar-me dels alts costos de manteniment, de la neteja, de les herbes del pati... El meu fill viu a milers de quilòmetres i tant li és, quan ve, anar a un lloc o un altre. Ve un o dos cops l’any... I ara que acaba de ser pare potser encara vindrà menys...

La primera nit al nou pis jo estava molt cansada. Quan em vaig ficar al llit, a les fosques, el primer que vaig notar va ser que hi havia molt més silenci que a la casa. No se sentien ni els veïns de sota ni els del costat, ni cap màquina, ni cotxes al carrer... I em vaig adormir plàcidament. Per això, perquè dormia profundament, encara em vaig despertar més sobresaltada quan el vaig sentir. El soroll. El garrec-garrec...

Trencava el silenci d’una manera brutal. Segurament durant el dia, amb els sorolls de la vida diària, ni tan sols me n’hauria adonat. Però en el silenci sòlid i negre de la nit, aquell soroll era com un llampec que trencava la pau, com un tro sense vergonya... Que jo vaig pensar que despertaria als veïns, i que venia de casa meva, era un so que es produïa dins del pis. Què pensarien de mi? La nova ja estava trencant la pau de la comunitat amb aquell cony de soroll...

Em vaig quedar quieta al llit, parant les orelles, intentant esbrinar d’on venia exactament i què el provocava. L’aire vibrava lleument i jo em notava les galtes vermelles de vergonya. M’imaginava als veïns desperts als seus llits, sentint també aquell rosec sonor.

Al final, sense encendre el llum, descalça i caminant a poc a poc, vaig començar a caminar per la casa, buscant la font del soroll. Però no la vaig trobar. És més, al cap d’una mica no se sentia res. Me’n vaig tornar al llit i em vaig adormir en pocs minuts.

L’endemà no sabia si allò havia passat o havia estat un somni. Me’n vaig oblidar i durant unes quantes nits més no vaig sentir res. O si hi va haver soroll jo no em vaig despertar.

Però al cap d’unes dues setmanes de la mudança, em vaig tornar a despertar nerviosa i avergonyida. El so de nou. A casa meva. Una espècie de grinyol, com si algú rasqués alguna cosa amb les ungles, però algú petit i que a la vegada amplificava el soroll... No em vaig llevar, vaig tancar els ulls i al cap d’una mica el so va cessar.

Però tenia por. De que pugessin els veïns a preguntar què passava. O de trobar-me’ls a l’ascensor i que em miressin amb retret...

Feia ja un mes que vivia al pis i estava més cansada que quan vivia a la casa, no dormia bé a les nits. No és que el garrec-garrec es presentés cada nit, però jo ja no em podia relaxar, tenia por de despertar-me amb el condemnat soroll envaint la meva intimitat.

Em vaig tornar a llevar a les fosques, escoltant a cada habitació. No podia ser cap tipus d’animal que s’hagués ficat en les capces de la mudança, ja les havia obert totes. I el pis no tenia tampoc cap animaló o insecte, l’havia comprat buit i impecable. Semblava que el soroll venia més aviat de la cuina... Allà hi havia el soroll del motor de la nevera. És cert que la nevera sempre feia algun sorollet... Hi vaig acostar l’orella. Se sentien les vibracions de la maquinaria i... barrejat... sí... el garrec-garrec!!!!! Venia de dins la nevera!

Vaig obrir la porta d’una estrebada. A l’instant em vaig sentir ridícula. Que em pensava que sorprendria algú a dins la nevera? Que potser creia que hi hauria un petit gnom serrant tronquets en un prestatge al costat dels iogurts? Tot estava en ordre dins el frigorífic i el soroll havia parat...

Després van venir unes quantes nits de pau fins que em vaig tornar a llevar i a obrir la nevera. Sembla una bogeria, però el so venia d’allà a dins i quan obria la porta es feia el silenci. Només el fred. I l’ampolla de l’aigua, els iogurts, el pernil dols, la mantega... que em miraven sorpresos per aquella intromissió a aquelles hores de la nit...

I si hi havia un ratolí dins la nevera? La vaig desendollar, ho vaig treure tot, la vaig fregar i vaig examinar cada racó.

I a la nit següent de nou el soroll... I si era un animal que hi entrava només per la nit, per algun lloc que jo no havia vist? Vaig comprar una ratera, de les que es fan servir pels ratolins. Abans d’anar a dormir la vaig col•locar entre el pot de la melmelada i els flams. Hi vaig posar una miqueta de formatge.

M’havia aprimat, casi no sortia al carrer, el meu fill em trucava i deia que em trobava estranya...

GARREC-GARREC.

A mitjanit, ominós, indecent, insuportable... Després va parar. Em vaig llevar corrent, em vaig entrebancar amb la pota d’una cadira, vaig caure, em vaig aixecar amb un braç adolorit i vaig obrir de nou el frigorífic. La ratera era on l’havia posat, intacta...

Però aquesta nit l’enganxaré, avui sí que sabré el que és. He deduït que si no és a dins la nevera quan jo obro, és que surt i entra quan li sembla. He tret tot el que hi havia a la nevera de nou, i els prestatges també. I m’hi he ficat jo, estic aquí dins, amb els genolls que em toquen la barbeta, a les fosques (mai se m’havia ocorregut que quan tanques la porta la llumeta s’apaga). I espero. Aquesta vegada sí. S’ha acabat, t’enganxaré. Em costa una mica respirar, espero que s’obri la porta aviat. Ho pagaràs car, siguis el que siguis...