Ganivet de doble fulla

Un relat de: foster

Havia cobrat uns diners inesperats i em sentia feliç perquè per fi podria comprar-me les coses que necessitava urgentment i, a més, fer-li algun regal a la Maria, que ja tocava.
No era pas una gran fortuna, però suficient per permetre'm petits capricis. Així doncs, vaig agafar la moto i vaig anar al centre a veure botigues, cosa que jo no feia mai de la vida amb l'excepció del Nadal. Però aquells bitllets negres em cremaven a la butxaca, i em va semblar que unes quantes novetats alegrarien casa nostra, tan necessitada darrerament de bon rotllo. Sí, sens dubte estàvem passant una crisi de parella, la típica crisi després d'una dècada de convivència, però encara em quedaven esperances de poder superar aquell tràngol com un entrebanc passatger, un malentès desafortunat que s'arreglaria amb una mica de bona voluntat. Més que paraules amables, ara em calien fets, actes concrets que li demostressin sense escletxa de dubte que encara l'estimava i que, de fet, l'estimava més que mai.

Malgrat els inicials bons propòsits, a les sis ja no podia més de voltar i mirar i preguntar preus i emprovar-me tot tipus de peces de roba, tot plegat dins una atmosfera agobiant de gent a la recerca de rebaixes; m'havia passat prop de dues hores fent un gran esforç per no deixar-ho estar i tornar cap a casa, i el botí era abundant: pantalons i samarretes per als dos, un parell de camises per a mi, també alguns calçotets, dues novel.les policíaques que llegiríem per torns, un anell d'ònix per a ella preciós i alhora simple, i quatre tonteries més. Ho duia en dues bosses grans, i quasi no m'hi cabien a la moto. En arribar a casa vaig entrar exultant, amb l'embalum devant del nas agafat amb braços i mans per tal que la Maria ho veiés de seguida.

La vaig trobar a la cuina enfeinada tallant verdures. Després d'uns segons que jo vaig resistir impassible esperant veure-li la cara de sorpresa, es va girar i va fer ohhh alhora que començaven les preguntes:
-Què és, què has comprat? A veure, a veure... hi ha res per a mi?
-Sí, sí, per als dos, vàries cosetes- jo estava content de trobar-la tan interessada.
Es va rentar les mans a la pica i, quasi sense aixugar-se, va anar cap a les bosses; la vaig deixar fer perquè em feia gràcia que anés descobrint cada cosa i opinant sobre el meu gust a l'hora de triar-la.
-Aquesta m'agrada, sobretot el color. Aquesta altra et quedará bé, és molt teva.
A continuació es va mirar el que era per a ella i tot li agradava molt, tot, de veritat, especialment l'anell- comentà mentre se l'emprovava.
Un cop ja no quedaren paquets tornà a la cuina per seguir amb el que estava preparant per sopar, un rissotto milanesa, una delícia. Llavors, en veure-la novament trinxant ceba sobre la fusta, em vaig recordar del ganivet i vaig mirar dins les bosses de plàstic buscant el paper marró que l'embolicava: era allà, esperant-me, no me l'havia oblidat ni perdut.
Vaig agafar-lo i vaig deixar-lo a la taula junt amb la navalla multi-usos suïssa que havia comprat a la mateixa ganiveteria de la Plaça del Pi. Abans d'ensenyar-los a Maria, vaig anar a l'estèreo i vaig posar un dels seus discos preferits. De seguida la música ens embolcallà amb grans dosis de pau.
-Mira, me n'oblidava: he comprat aquest ganivet collonut. És d'Albacete, i és per a tota la vida, com els diamants. (Això m'ho havia dit el venedor amb un somriure.)
La Maria es girà i em mirà estranyada. Després ullà el ganivet i la navalla:
-Un ganivet i una navalla? Com és això, que vas de caçera potser? Has anat a comprar roba i tornes amb un ganivet i una navalla? No em negaràs que es una mica rar. Un psicòleg hi veuria misteris ocults i instints perversos inconscients, no creus?
Primer em va sorprendre, però vaig veure que feia broma, i allò m'agradà. Amb tot, la conya necessitava una resposta per part meva, algun tipus de justificació.
-No ho sé noia, no sóc psicòleg ni partidari del seu gremi. La veritat és que no tinc molt clar perquè ho he comprat, ha estat realment un impuls, ara que ho dius. De fet, he entrat a la botiga perquè he vist la navalla aquesta, la típica de tota la vida i que em porta bons records. I, un cop dins, el ganivet semblava cridar-me des de l'aparador i no m'hi he pogut resistir.

Aquí s'acabaren els comentaris ocurrents. La Maria netejà el ganivet i el provà amb els ingredients que ja estaven a punt: un trossos de carn magre, pernil, cebes, alls, tomàquets i salsitxes. Vaig estar una estona observant-la sense que ella se n'adonés, impressionat per la seva destresa i pel tall fi i acurat que aconseguia amb el nou ganivet. De sobte s'aturà i se'l mirà fixament. Tocava la fulla sense por i provava la punxa en un dels dits. Va anar a la pica i el va rentar, i se'l tornà a mirar en silenci, com hipnotitzada. Aquella actitud em preocupà i vaig pensar a dir alguna cosa:
-Què, va perfecte, oi? Ja era hora que almenys en tinguem un de bo, per quan fem rostit o xai al forn...
-Sí, sí- va respondre amb veu baixa, només per a ella. -Ens en feia falta un, tens raó-. Mantenia una actitud pensativa, allunyada de l'espai i el temps real. Semblava meditar sobre una qüestió complicadíssima i profunda, un enigma personal irresoluble. Vaig intervenir per retornar-la, interrompint grollerament aquells segons tan privats:
-L'únic que m'has de prometre és que anirás amb compte, perquè talla de mala manera. Ara mateix, si no vigiles, a més de les salsitxes hi haurà el teu dit petit al rissotto!
Una broma de mal gust, ho vaig captar de seguida. Silenci i resposta impulsiva:
-Vaja, mira que n'ets de guarro. Si, és clar, hi fotré el dit i el barrejaré amb la meva sang i el sofregit. Com mola, veritat? Quina gràcia!
Llavors, amb solemnitat, em digué que ja no tenia gana, que altre cop li havia espatllat una vetllada alegre amb els meus pensaments morbosos, i que se n'anava a dormir.
Em vaig quedar de pedra, molt fotut: tenia tota la raó, era un imbècil graciós que sempre ficava la pota, només això, un pallasso sense gràcia.
Em vaig estar a la sala moltes hores, pensant i repensant en el que havia passat aquell vespre, desitjant poder dormir una estona per estar fresc l'endemà i poder-me disculpar de seguida.
Em vaig despertar quasi a les nou sense saber per què no havia sonat el despertador i on era la Maria. No sentia sorolls al bany ni a la cuina, i des de l'altell vaig comprovar que tampoc no era a la terrassa. Un calfred em va córrer per l'esquena mentre la inquietud m'omplia el cos d'adrenalina. Vaig baixar saltant els graons i cridant-la, però un silenci total em va fer saber que estava completament sol a la casa.

Seguint una estranya lògica vaig anar a la cuina, i allà m'esperava la resposta en forma de nota, un petit full de paper clavat a la porta amb el ganivet nou:
"Ho sento, això nostre no pot funcionar. No intentis comprendre-ho, jo tampoc no sé perquè ha de ser així; però no puc continuar. He tingut un somni horrible, una mala premonició. Per culpa teva; bé, no ho sé, potser sóc jo, això és el que haig d'esbrinar. Ara per ara necessito temps per pensar, però et trucaré aviat. T'estimo. Maria"




Comentaris

  • Clar de lluna | 25-02-2008

    ... el final és el millor doncs el lector s'ho pot imaginar tot, menys aquest final. El títol també és molt encertat.

    La meva sensació és com que fas esperar durant tot el relat quelcom que no acaba apareixent. És com si ens descriguessis un psicòpata, després pensem que potser serà ella, després ens imaginem un suïcidi, i finalment l'escena no és terrorífica, sinó una pausa en una relació desgastada com tantes d'altres. La funció i importància del ganivet va canviant durant tot el relat, i al final només serveix per penjar una nota. Bé.

    En general m'ha agradat, però hi ha alguna part al mig del text que em falla. No et sabria dir ben bé quina, potser quan hi ha el diàleg, no ho sé, en fi és la meva opinió personal d'inexperta total!!! "Ni caso".

    Res, que has transmès el que volies. Fas volar la imaginació del lector per portar-lo cap on has planejat i sempre ho aconsegueixes. Quina enveja més sana...

    Apa, ja paro. Un petó!

  • Hola Foster[Ofensiu]
    ANEROL | 12-08-2007

    Un relat que es llegeix de cap a peus sense aturar-se. Un relat interessant
    Potser la manera de deixar el ganivet a sobre la taula com una cosa molt important, la gran compra!( és aquest fet m'he quedat quan que el llegia) ha remogut quelcom en la dona, ja a punt d'esclatar. També el que ella es quedés tan impassible, una vegada mirades les compres és indicatiu de la manca d'il·lusió.
    En el monòleg del principi està molt ben dibuixada la solució simplista que te el protagonista davant la crisi de parella ( al menys n'és conscient), demostrant la manca de coneixença íntima de la seva companya i la manca d'una comunicació real en això i durant l'obertura de la compra; i en el que succeix quan ella se'n va.
    No sóc una bona comentarista, he fet com he sabut.
    És aquesta la idea +o- del repte: si no hagués comprat un ganivet o si no hagués guanyat uns diners inesperats? Penso que si és aquesta la idea, la resolució de la parella hagués estat igual més tard o més aviat.
    Perdona el rollo i t'agraeixo moltíssim les teves paraules en el repte.

  • no el destriparé[Ofensiu]
    bressol | 12-08-2007

    ja pensava en un final GORE, però no. Veig que el ganivet, com a detonador explosiu d'una relació, és si més no un "tripledoble" sentit
    com diu el títol, Ganivet de doble fulla, serveix en aquest cas per "tallar la relació" clavant la fulla a la nota i atravessant el cor del protagonista amb un sol gir.
    No sé si m'expreso bé peró jo això de fer comentaris, només em surt un de cada 500 que llegeixo. Jo, quin rotllo tio!, el relat m´ha agradat .

    bressol

  • Molt ben construït[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 23-04-2006

    Uns personatges que semblen de carn i ossos, de tan vivídament com es dibuixen a la ment de la lectora. Un ambient embolcallant, una atmòsfera que denota que s'acosta el final, uns diàlegs encertats.

    M'ha agradat com està construït i m'ha agradat com es desenvolupa, però (amb mi, sempre hi ha un però ;-) ) no m'ha agradat el final. Més ben dit, no és que no m'hagi agradat, sinó que... Que m'ha deixat una sensació com de... Com si hi faltes un paràgraf o dos, com si la narració no estigués closa del tot, com si... Com si haguessis desaprofitat el ganivet.

    És a dir, el protagonista compra el ganivet, l'autor posa el nom del ganiveta al títol i llavors, simplement, el ganivet es fa servir per clavar una nota a la porta? La lectora es queda desconcertada en no haver vist complertes les seves expectatives (encara que també és possible que, això, fos precisament el què volies transmetre, el desencís que provoquen les coses que tots sabem que ja s'han acabat, i en aquest cas, em trec el barret ;-) ).


    FELIÇ SANT JORDI!!!




    EmmaThessaM

  • El ganivet esmolat...[Ofensiu]
    ROSASP | 18-02-2006

    esdevé molt més que un utensili o una imatge en aquesta història. És tot allò que enceta ferides, que talla el fil d'una relació que ja semble aguantar-se pels pèls.
    Has utilitzat elements quotidians per mostrar la duresa i la impotència de conviure quan tot el que fa o diu l'altre comença a resultar molestós, desagradable i ofensiu.
    La nota de comiat clavada amb el ganivet l'he trobat molt encertada i aguda.
    Retrets esmolats i una relació que ha deixat de tenir un nexe comú. Un punt i apart, un tall, el pronòstic i la decisió d'un final...

    Aprofito per felicitar-te l'aniversari (amb una mica de retard) i fer-te arribar una abraçada i unes quantes estirades d'orelles.

    Petonets!

  • M'has fet reviure [Ofensiu]
    Leela | 16-10-2005

    algunes coses amb les teves paraules, sempre tant ben posades. Penso que has sabut descriure perfectament aquesta sensació horrible (fastigosa fins i tot) que apareix quan les coses ja estan acabades i comencem a donar les darreres cuetades intentant trobar un glop d'aire que pugui salvar la situació, i l'únic que aconseguim és cagar-la més.
    M'ha agradat perquè pensava que tiraries per una altra banda: un assassinat, un suicidi era massa evident.. què millor que la simple realitat que sovint pot arribar a fer molt més mal...

  • Ganivets susceptibles[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-07-2005

    Ganivets susceptibles aquests, i és que quan hi ha crisi hi ha crisi i tot el que diu l'altre, abans tant divertit i dolç, ara sembla una bajanada. M'agrada com està escrit el relat, és amè i molt planer. D'una escena que no hauria de tenir cap mena de trascendència en treus un relat i l'acabes malament (m'encaten les històries que acaben malament, això sí que deu ser psicològic). Pel ritme que té el relat, però, potser hi he trobat a faltar una mica d'introducció, doncs el personatge principal bé donat directament, no sé si m'explico. La valoració és bona, però.

    Biel.

  • Ei està molt bé![Ofensiu]
    Noa | 11-07-2005 | Valoració: 8

    El final, molt encertat, això que li deixa el ganivet clavat amb la nota...I l'home de les bromes poc gracioses és com una mica habitual.
    Ara falta la segona part!!!