Galceran

GALCERAN

(Poema de la Llegenda del rescat de les cent donzelles)

L´ I N I C I

A la fonda presó de Granada , la bella,
la ciutat on els deus voldrien finir els anys,
un home entre dos panys ja tanca sa parpella,
ja d´ell no se´n recorden ni contes ni companys.



Tan sols son pare vell, que s´ha encegat plorant-lo,
no estalvia cap hora del vespre al matí
per a pregar-li al cel que vulgui alliberar-lo,
i Galceran, son fill, pugui tornar al Cadí.

El moro el feu esclau al setge d´Almeria
on Berenguer i els seus nobles venceren l´infidel
enduent-se en revenja les portes de la vila
fins la ciutat comtal on ja tot ull les veu.

Farcides eren d´or i fina pedreria,
les perles en rajaven en immens degotall
la maragda s´en feia el seu pom en el dia,
en la nit l´ametista li fermava son pany.

A prop del de Pinós, son servent també aguaita
aquella hora anhelada de retornar al Cadí,
però ai! el moro cruel els té amb doble baldana
i moren ja de gana el noble i Santcerní.
L'àrab, despullat per brunes odalisques
en aigües de L´Alhambra es liiura a son oblit;
les olors del taronger com estels s´esvaeixen
entre els perfums que neixen dels cossos nus al llit.
A la ciutat templera d´Espanya creu formosa,
al primer cant del gall que anuncia el matí
el pare d´en Pinós ferit per l´enyorança
li explica al comte l´ànsia per Galceran , son fill.


-Oh mon senyor - diu- vos que anàreu fins a Serra Nevada
netejant ses contrades d´alarbs i magrebins,
vos que omplíreu Almeria de cristianes banderes
i enfonsareu les feres de l´Islam pels seus cims.
Vos que heu guanyat la fama de Sant i de bon comte
vulgueu retornar-me prompte a Galceran, mon hereu.
Vulgueu -bon senyor- ajudar-me a ofegar aquest dolor nostre
per misericòrdia vostre i per l´amor de Déu.

Concerteu amb el cabdill de la ciutat de Granada
un rescat per la tornada de Galceran, el meu fill.
Que he perdut fins l´amor de tant plorar-lo de dia,
i he oblidat del cel la via de tant que de nit l´enyor.
El comte baixa del tron, i amb ma pausada i amiga
com curant-li una ferida al pare del de Pinós
li pren els dits tremolosos, i eixugant sos ulls plorosos
li promet damunt la Bíblia de concedir-li el favor.


Mana prompte una ambaixada abanderada de pau
fins la terra de ponent on noble amb servent hi rauen
prometent a la ciutat, d´ Al-Andalus la més bella
deu cofres d´or de Cabdella si alliberen Galceran.
I aguaitant-los de la torre més alta del cel comta
s´acomíada d´ells cordial, i del noble que se´1 mira
com si en una encesa pira d´esperança fos son pit
i es transformés son neguit - poc a poc- en alegria


EL RESCAT


Cau el sol a Collserola quan la comitiva surt
i tord, perdiu i puput s´arrauleixen ran de branca.
l´om, el pi i el pollancre esdevenen ombra al Bruc,
i Montserrat, cap el Sud, sembla l´últim crit de l´astre.

El crepitar del rostoll en ésser trepitjat canta
sota el casc dels pura sang que es dirigeixen a Xàtiva.
Passat Alacant - ja de dia- s'alça el nou or del gresol
de les aigües del Migdia que dauren un i altre Pol.

Arribant ja les banderes als peus de Serra Nevada,
guardats per bruns sentinelles de borseguí i turbant blau
s´anuncien amb cent fogueres les torratxes de Granada,
la ciutat que fins els deus voldrien com a palau.

Ja el capità enllà amb tres homes -com tres lleons vestits de nacre-
s´avança d´entre la xusma duent l´escut amb les armes
de Catalunya: roig i ambre fent quatre barres de sang
del cor de Guifre, son pare, mort per a fer-la més gran.
Recorda el cabdill amb fúria la guerra i la sang vessada
dels seus genets altra dia.
Recorda el foc brunzidor com abella gegantina
a la vora els vells merlets que adornaven Almeria.


Caigueren els estendards de creixent lluna de plata
caigueren dagues i alfanges, caigueren escuts i llances
s´alçaren roges de sang dels cors que millor lluitaven
i caigueren a l´ensems la ciutat i els qui regnaven.

Fugiren ses tropes per entre les flames
venjança es cobraven dels fills d´Almansor
Berenguer i els seus nobles del Nord, amb espases
enceses amb flames de celeste foc.
Del gran món islàmic l´última avantguarda
va veure el Califa destruïda del tot,
ses tropes tingueren de fugir a Granada
ferides com eren del cos i del cor.
I allí es presentaven els homes odiosos
que tan cruel derrota li van infringir,
ara a demanar-li clemència pels ossos
que quasi es podrien, d´un seu enemic.

El rei de Granada, vençut per memòria
de la seva glòria i del seu passat,
escriu en placenta polida i lacrada
el que serà el pacte, el preu, i el rescat.
Li dóna a l´intrèpid guerrer que es presenta
com a dignatari del país català,
tancat amb la lacra, segellant sa empremta,
i amb boca somrient li allarga la mà.

EL CADÍ

Vençut pel viatge, de genolls en terra,
plorant de conèixer l´alt preu del rescat,
el capità arriba a Bagà la noble,
i al consell del poble li lliura el pecat.

Pecat n´ era aquella placenta maleïda
escrita per l´odi, lacrada amb la por.
Pecat i rescat per fer morir en vida
cent verges beneïdes, més pures que l´or.

Cent verges volia el malvat de Granada,
Cent verges, cent arques reblertes d 1or fi,
cent vaques molsudes, cent teles de seda,
cent cavalls de guerra i cent brocats de lli.



Les teles vingudes del Regne d´Itàlia
ompliren les sàrries dels cent corsers blancs
les vaques venien d´enllà la Cerdanya,
les arques, gravades en fusta i aram.

De l´or de Cabdella n´ompliren deu arques,
les altres ha foren del de Josa i tot.
De l´or que l´antiga Pirene guardava
dins la seva tomba de pedra i de foc.

Mes les cent donzelles, tan verges, tan belles,
tan dolces i blanques com bresca i com neu,
foren arrencades de les set estrelles
que fan de diadema al cor del Pirineu.
Gisclareny i Gósol, Josa, Sull i Saldes,
Feners i Bagà, pobles del Cadí,
de flors en lliuraren les que eren més tendres
flors de neu nascudes a l´ombra dels cims.

El Pedraforca altiu partí son pit d´angoixa,
lo Moixeró plorava son gel menys fonedís.
Tot el Cadí en un clam: nimfes follets i gorgues,
entonava un greu càntic de dolor atemorit
La flor de la serra, ginesta daurada,
la flor enamorada del prat a l´ hivern,
lo galant boix grèvol de roja figura,
l´avet, la boscúria entera perd son verdor etern.

L´ocell en la copa de l´arbre ombrívol
ahir jovenívol i avui tremolant,
li diu a l´ abella damunt la poncella:
les nostres donzelles jamai tornaran!
I a l´ensems, damunt roques quasi inassolibles
enllà dels abismes on el glaç es perd
el mateix Alcides que enterrà Pirene
sembla àdhuc que plori tan terrible fet.


El llamp cau terrible damunt la contrada,
Bagà esparverada refugia son ull.
- Oh Déu , fins nosaltres has vessat ta fúria!
Neix la nit per Núria, cau el dia en Sull.
.
Recollint les arques los guerrers del noble
encenen les torxes, ensellen rossins,
enfilen les bèsties entre els pins i els roures,
encaixen les teles de sedes i llins.

La nit delerosa de creixent Selene
encén més la pena del poble plorós
a qui sembla dir-li amb sa veu serena:
Al meu poble .lliuro ton estel gloriós.

Tot l´or de Pirene, les teles, les bèsties,
ornaran les festes pel preat botí
que els fills de la lluna, que ma ma acarona
enllà de Castella rebran del Cadí.

Tes donzelles blanques - li deia la lluna-
cauran una a una sota ma infidel
damunt de les vánoves de Tunísia i Malta
com poma que salta del pomer a. l ´avern .

Ai els de Pinós, que fins a les branques
més enriolades havien pujat!
Ai que els han tallat arrels soterrades
i les flors més cares els han arrencat !


EL VIATGE


Lluent amb les torxes, al dring de les llances,
escuts i ferralles, els joves s´en van.
Les donzelles porten , com ramat d´ovelles
sota les estrelles; al botxí s´en van.

Les faldes collides entre cuixa i cuixa,
pugen a la gropa d´airosos cavalls;
i les escambellen, com Espanya a Europa,
les arques reblertes de l´or de les Valls.



Deixen Sant Llorenç, i la Vall de Lorda,
com trencant la corda del cor dels amants,
i per Port del Comte enfilen pas prompte
envers Tarragona, per Montblanc i Valls.


A Salou set barques varen a la platja
i obren ses portelles per rebre aquell or
i les cent donzelles, voltades de patges,
s´adrecen plorant a casar-se amb la mort.
Allí la mar blava de Mediterrània
bressola sos peus descalços de lis,
i la melangia de ses illes blaves

enllà les onades canta el seu encís:


Com la mar vol les illes
el Cadí plora.
Com la sirena canta,
el matí us enyora
Pobre de tu
oh nina tan. jove
que veus morir el dia
abans de l´aurora

Com el sol que es lleva
damunt les aigües.
Així eren les donzelles
de les muntanyes.

Pobre de tu
oh nina tan jove
que veus morir el dia
abans de l´aurora.

Com el volt de l´Illa
que escuma adorna.
Vostre pit donzelles
de taronja i poma.
Pobra de tu
oh nina tan jove
que veus morir el dia
abans de l´aurora.


Com la mar pregona
pareix la vida.
Com us fa la lluna
vostra ferida.
Pobra de tu
oh nina tan jove
que veus morir el dia
enterrada en vida.
Com les nines que marxen
cap a Andalusia,
així és l´ona amarga ;
Com la nit i el dia.


LA PRESÓ

Enllà de les terres on del sol migdia
Adoba i estria los rostres més bruns,
Allà on l´alarb verema els vins de l´Espanya
I amb antiga manya cerca el gra entre el jull,
Allà, a les terres on creix la cultura,
d´orient genitura, torrada pel sol,
la Mediterrània s´hi veu més obscura
per les cent donzelles vestida de dol.
On el falcó apresa i la guineu assetja,
on les oliveres retorcen son tronc,
on foren plantades les taronges d'Hespèria,
allí alça Granada son altívol front.
Ornant-se de gemmes i fonts argentades,
Oint-se ses aigües des del cel cantar,
allí les aljames i els serralls d´Alhambra
guarneixen les heures de l´art musulmà.

Dessota les torres, humils de figura,
com peus de colosos amagats amb zel,
s´acoten temibles les càrcers obscures
on aquells dos homes es moren d´anhel.


Galceran, el noble, fill de la Cerdanya
senyor de Bagà i de Pinós baró,
ja no té alegria en sa mirada estranya
freda com la lluna que el té a la presó.

Per entre ses barbes florides un dia
es veu sense vida , passat ni futur,
la trista figura que abans fou altiva
d´un guerrer tan noble com ho fou Artur.



Allí, a sa vora, com a ombra inerta,
el servent dilecte de tants i tants anys,
ajagut a terra com trencada imatge
del que fou l´ussatge del Gai Saber abans.
Ja els ulls no els brillen ni somriu sa boca,
ja fins a la soca l´arbre soscavat,
es creu esfondrar-se a un abisme de fosca,
com àngel que fóra del cel exiliat.

Prement sos canells l´argolla enemiga
Els hi obre ferida que mai tancarà.
El pa sense molla i l´aigua en poca mida
son l´única gràcia que el moro els vol dar.

Llepant ses ferides -senyor d´altres hores-
Galceran gemega com un gos ferit,
i plora a vegades, i dorm a deshores,
i veu com s´apaga la llum del seu pit.

Cada nit en veure l´astre del capvespre,
des de la finestra de ferro forjat
Galceran escolta son cor, i un miracle
sembla que l´esguarda en resar enyorat.

El Sant al que sempre donguí ses pregàries
sap que se 1 'escolta, malgrat ésser lluny
de la serra blanca del Cadí , i dels astres
que adornen el cel del seu país ,al Juny.

El Sant que ell estima,-.el gloriós Sant Esteve.
que fou primer màrtir del món cristià,
sap de valentia.i de fe vertadera,
sap que Déu espera per dar-nos la ma.
Esteve, la pedra que fa humil corona
al temple magnífic d´occident sencer,
l´home que morí sota ma traïdora,
el Sant que a la glòria arribà. el primer.

Després de nits llargues demanant l´ajuda
de tant gloriosa figura del cel,
el Sant sent son cor ferit per l´abstrusa
condemna que esbranca aquell arbre fidel.


La cel.la un capvespre sembla fer-se aurora,
- el sol sortiria del racó més lleu,-
la llum regalima en la celístia altura,
els estels davallen com àngels de Déu

Santcerní i son amo, encegats per la fosca,
en veure l´angosta cel.la feta llum
aixequen sos braços de genolls en terra
i l´argolla s´esberla del llamp que consum .

Sant Esteve parla - dolça melodia
d´ocell que baixara de l´arbre de Déu-:
Lliure ets Galceran, la teva pregària
ha estat tributària del martiri meu.

I tu Santcerní, que mon nom no abraces,
reviu eixes brases del teu cor amant
I prega a ton mestre que vulgui lliurar-te
per amor com ara lliuro a Galceran.

L´amic li demana, prega i ensopega
amb la tosca cadena encara roent,
però la llum s´apaga, i ell, caigut a terra
crida a Sant Dionís, son Senyor, amatent.
La llum que acarona encara els bells àngels
reneix , si és possible, més clara que abans,
i Dionís 1i augura a son fidel hostatge
llibertat, riquesa i de vida molts anys.

Com en una branca que el zèfir gronxara
per l'ona arruixada d´escuma, volant,
els companys s´aixequen dins un raig de lluna
que els fa de sella, de fre, i de cavall.


EL RETORN

Fóra el seu viatge per damunt la terra,
de neu coronada als orgullosos pics,
moment eternal de gràcia superba
sense temps en l´ara, sense alè als.seus pits.

Deixant els xiprers dels que s´orna Alhambra,
- agulles minúscules d´un jardí de llum -
enrere, i les torres guarnides de nacre
com ones de lluna dins un mar d´esculls.
La terra vermella, rubí en la maragda
dels camps i congestes de gel diamantí,
semblava catifa per petjar la bella
lluna platejada que els treia d´allí.



La boira, imatge de la raó humana,
Posant-los sa freda ditada en el cos
destria entre grisos la mar enlairada;
Peníscola alça entremig llur tors.

Gotims de rosada destil.la son rostre,
la costa visible dessota els seus peus
mostra la ma oberta de l´Ebre en el Delta
ferint amb ses aigües la mar, com el cel.

El brunzir de l´aire com espasa mora
de sa beina fora, l´oïda els prem.
Ja es veu, com el astre, l´humil Tarragona.
Salou esperona lo cavall del temps.

I les cent donzelles entrant per les portes
dels vaixells com mortes en vida ja estan;
quan el qui vigila veu venir dos homes
com dues colomes blanques, caminant.

-Qui sou? - li pregunten- i on aneu, gent noble,
amb aqueixes perles com lluna d´Abril;
on dueu les arques, vers on hisseu veles?
qui són ses donzelles de pell de marfil?
-Al senyor! sabéreu l´immensa tristesa
que en aquesta terra ha fet el seu niu,
com d´una magrana el corc treu sa gana
i al cor d´una verge lo diable altiu
volés fer sa trona d´infernal basarda.
Això és que els esguarda a les perles d´Abril .
Son cor li´s subjuga l´infidel Granada
per una venjança malvada i subtil.
El noble Pinós és pres a les terres
de l´Andalusia. En mala hora hi és!
El que vos veieu és son rescat. Que sia
maleït aquell dia en que caigué pres!


- Oh amic - diu Pinós i abraçant-lo plora -
Beneïda aquesta hora que s´escola lleu
que serà estimada pels segles dels segles
tant a baix a terra com a dalt del cel.

Sóc jo Galceran, aquest noble
que ha trucat a la porta del cel amb les mans,
que ha baixat a l´abisme i ha trobat la maragda
que llueix dins la fosca selva primordial .
1 aquest,Sancerní, mon amic i escorta,
a qui daré l´ordre, el permís i l´honor
de guardar per sempre, ell i la sang seva,
l´or d´aquesta terra en son castell més fort.

S´abracen els homes, els cavalls eguinan ,
les donzelles miren al cel amb amor,
el mar canta onades damunt de la sorra
l´estel de l´albada ja neix dins dels cors.

Damunt la rosada dibuixa sa franja
Sant Martí i segella aquest final sonor
de crits d´alegria i refilets als arbres
d´ocells amb paraules de sincer conhort .

Aurora s´aixeca del seu llit d´estrelles
i les cent donzelles com roses de llum
adornen la platja daurada per l´astre
i el mar les corona amb celestial perfum.

1 allí, encara els segles en guarden memòria,
d´aquell jorn de glòria beneït de Déu
quan varen trobar-se donzelles i nobles,
gravada a una roca dessota una creu.



FI