Futur Imperfecte -2-

Capitol II

En Lom,va esperar el dia propici. Desprès de satisfer els desitjos sexuals de la Berta, que era la mestressa de la casa on vivia, va esperar que li fes la pregunta habitual.
- Que et ve de gust Lom?
Ell, sabent, que li donaria el que fos, ja que actualment era el seu preferit i no li negava quasi res, va dir-li que l'hi agradaria molt, passejar amb ella amb el cotxe, per aquell món tan meravellós, que ell no havia vist mai.
La Berta, desprès de rumiar-s'ho una bona estona va accedir-hi. A pesar de que no era gens habitual que se'ls concedís sortir, si no era per fer de xofer, que va ser precisament lo que li va passar pel cap a ella.
- Faré més, va dir-li, t'ensenyaré a conduir.
En Lom va tenir de reprimir un crit d'alegria que lluitava per sortir de la seva gola, va restar immòbil, intentant no mostrar cap expressió i va pujar al cotxe.
Aquelles sortides és van anar fent habituals, ja que ella en gaudia i ell en treia molt de profit, i coneixements. Anaven per tots els llocs que ella creia que podia veure sense cap mena de perill, deixant que baixes i puges del cotxe tan com ell va voler. Poc es podia imaginar la Berta que hi havia sota aquella cara inexpressiva.
En Lom,va agafar consciència del que hi havia en aquell món, fins a les hores vetat per ell. Va veure les granges, plenes d'animals per consumir, camps verds magnífics, plens de tota mena de verdures, arbres carregats de fruites de tots aspectes, olors i colors.
Coneixia aquestes coses, perquè les veia servir a casa i també n'havia provat, però va al·lucinar al veure d'on sortien. Els animals varen ser el que més va impactar-lo. Dins la seva ment es trobava identificat amb aquelles pobres bèsties.
De nit, va començar a tenir somnis estranys, on imatges desconegudes per ell, apareixien com a reals. Granges de nens, on ell també hi era. Es despertava amarat de suor, i una mena d'angúnia, el tenia ben trasbalsat. Pensava, que tot era degut al que anava veien i descobrint. Alguna cosa però havia canviat en ell...
Els dies s'anaven succeint em la mateixa rutina de sempre.
A vegades, m'entres servia els esmorzars, al veure els rostres dels nens de la casa, jugant tranquil·lament, li creuaven per la ment cada cop més flaixos, i altres nens diferents d'aquells se li mostraven cada vegada amb més claredat.
Amb paciència, esperant el moment oportú, anava vivint cada cop més lúcid, fixant-se en els altres que estaven en les mateixes condicions que ell, observant aquelles mira-des perdudes, veient com treballaven automàticament...
Un dia, es va adonar, que una de les serventes era diferent, no tenia els ulls fixos en el no res, encara que s'esforçava en semblar-ho. Va anar estudiant les seves reaccions, que no es diferenciaven gaire de les dels altres, inclús va arribar a pensar que eren imaginacions seves. Quan va enxampar-la em una conversa molt interessant em els nens de la casa. Com que l'Elna que aquest era el seu nom, no sospitava res d'ell, va seguir interrogant-los em gran habilitat, es notava que tenia bona connexió amb els nens, que s'havia guanyat l'afecte d'aquelles criatures, que xerraven a gust de coses que ell ignorava, però havia intuït en somnis i records desdibuixats, no sabent si atribuir a la realitat o a la fantasia.
Va espantar-los a tots quan va formular sense adonar-se'n, la seguen pregunta:
- On son les granges de nens?
Els ulls dels infants, no expressaven més que enuig per interrompre la conversa, els de l'Elna però, van obrir-se com plats i desprès de un moment de reflexió, va preguntar-li com es deia, quan temps feia que era allà, i sobretot va fer veure que no s'havia adonat de la pregunta que havia formulat.
Al cap de una estona, L'Elna va agafar en Lom pel braç i va arrossegar-lo cap al celler, al soterrani.
Un cop allà, i sols va observar-lo detingudament, dubtant de si en realitat era un dels pocs que havien anat recuperant l'enteniment com ella, o tan sols havia tingut un lapsus, també habitual entre els reciclats.
Lom va començar a parlar, fent-li tota classe de preguntes. L'Elna es va adonar que estava recuperant la memòria i amb un càlid somriure, va dir-li que comprenia perfectament el que li estava passant, ella mateixa ho va experimentar uns mesos avanç, i que encara que eren molt pocs, no eren els únics.
-Tinc que posar-te al corrent de tot el que sé, però avui no tenim temps. El proper dissabte, els amos no hi seran, i podrem parlar amb tranquil·litat quan els altres siguin a dormir.