Furgant el mirall

i culpes no expiades que el mirall no ens deixa disimular. Tot i així, tendim a mirar-nos-hi intentant que aquest, un dia, sigui capaç de minimitzar el record, sense adonar-nos de la duresa del nostre propi judici. Un infant, o un adolescent, no hauria de ser jutjat amb al mateix rigor que un adult, però d'això el sentiment de culpa no en vol saber rés.
Un bon relat gypsy, amb un sentiment molt profund.

però tu manes i tu tens la mà al governall, amistança't amb el mar i sempre arribaràs a bon port

Dona la sensació que vols parlar d'alguna cosa molt forta - molt, molt forta - que va patir en la seva infantesa la veu narradora, compartint-ho i patint-ho amb son pare - ets tu? no, no m'ho diguis, sisplau- i que, tot i que no passeu cap dels dos ni un dia de la vostra vida sense que aquest fet traumàtic us furgui la consciència, sembla prevaler-hi el compassió i, en conseqüència, el perdó. Si això és així - examinat a les palpentes - la primera conclusió personal que jo en trec com a lector; però també com a ser que pateix, que amaga, que perdona i és perdonat; és que les relacions humanes tu a tu, estan plenes de secrets acords en els quals el perdó va més enllà del que la justícia oficial pot entendre.
Perdona que el comentari que t'estic fent sigui tan obscur: suposo que no puc fer una altra cosa, degut a que el teu relat, inevitablement, també ho és. I perquè has escollit aquesta sortida? Si és el que m'imagino que significa, suposo que jo mai l'hauria publicat aquest relat però, si algun dia m'hagués decidit a fer-ho - perquè cadascú coneix fins a quin punt pot arribar a suportar els fantasmes que el corroeixen per dins - la única manera possible hauria de ser de la manera que has fet tu: un crit desesperat però sord d'ajut; una ma estesa demanant que alguna altra ma amiga pugui entreveure-la entre línies, ni que sigui borrosa; un munt de paraules escrites amb llàgrimes enlloc de tinta, llàgrimes que mai han estat plorades, de tan gran que és el dolor, callades, premudes dins la part més fonda del pit, fins a no deixar-te respirar.
Si això que dic és així, només l'enigma, el anar donant tombs i retombs al voltant del dolorós fet, com si fossis un pietós tauró, a l'aguait de la teva presa, que mai gosaries menjar-la però que, després d'una queixalada, deixes que la sang s'escampi, deixant que la resta de taurons - els lectors- siguem els que seguim el rastre, excitats per l'olor de víctima, i anem devorant tot ferit sospitós, els més impacients el primer que troben - innocents animalons - els una mica més lúcids ja víctimes de la mateixa espècie i només els poquíssims que t'hagin vist -tot i la disfressa que t'has posat - s'acabaran l'àpat que tu els has encetat amb tanta subtilesa.
No sé quin tipus de tauró sóc jo d'aquests tres: per molt que em faci el saberut, aquest tipus d'ignorància ens castiga a tots per igual i sovint no el més llegit, és el veritable savi descobridor del tresor.
Tu, però, has estat aquí, la més alta estratega i, sigui com sigui, m'has fet remoure tot el meu esperit, neguitejant-lo com unes canyes agitades per la tempesta.

Vaig decidir no votar mai més a ningú, excepte als autors que em semblin infravalorats, però avui faré una excepció.
Hauria de dir-te gràcies però no goso.

Un relat una mica surrealista, però molt suggerent alhora.
La figura del pare esdevé un símbol de l'ordre i de la llei, que trepitja la ètica i la moral d'un mateix.
De totes formes, també podia haver estat el sacrifici d'un conill o d'un pollastre per la paella del diumenge. Perquè no?
Una forta abraçada!
FRANCESC

Pel comentari que m'has deixat en el meu relat.
Escrius molt bé.
T'aniré llegint, vejam com evolucionen els misteris que no ens expliques.
M'atreveixo a fer un comentari. Per una banda, un elogi al pacte de silenci entre pare i fill. Per una altra, l'instint de la supervivència, d'haver de viure amb un secret compartit, sense judicar-se. D'això jo en dic supervivència amb sentiment de culpa, és a dir, l'essència del martiri.

L'omerttà...

Jo no diria trist... diria humà... i es que molt sobint els sentiments que més ens cremen són els més lligats al nostre pasat animal... a vegades inasumibles pel nostre jo humà...

Per la teva elecció en el llibre de poesia eròtica, estàs llançada!
Pel que fa al relat, ens fas trencar el cervell en el significat, un pot pensar moltes coses del que expliques. No està gens malament fer que els demés rumiin una mica.


Una abraçada.

...acabo d'entendre el que vols dir amb aquest relat. Surt la figura paternalista en un primer plà, o segon. Però no puc reunir les paraules per desxifrar l'entramat.

...i encantador a la vegada, amb les paraules súpercorrectes a cada passa del relat.

...va poder entrar-hi (al mirall). Però cal anar en compte: l'inventor de la facècia -"el pare del personatge"- era matemàtic. I 'professor particular' i 'remer passejador de xiquetes'.
Encara que el que has escrit no té res a veure -o sí?- m'ha portat al Lewis C... Massa lectures, potser!
Salut i rebolica!

Qui no s'ha sentit culpable alguna vegada d'alguna cosa? Qui no porta congelat algun pecat dintre seu esperant que la memòria acabi amb ell? Amagar els fantasmes sota la catifa i desitjar que desapareguin. El inconscient és molt traïdor, ens porta angoixes i somatitza allò que ens entestem a tenir tancat a doble clau.
M'agraden molt les teves poesies i també m'ha agradat molt aquest relat, a veure si puc llegir-te relats més sovint ;) Una abraçada.