Fuma

Allí estava ella, amb les seues pintes de sempre, les 11 del matí i ja tenia el porro a la mà.
-Fuma. - Hem va dir com a salutació, amb un somriure forçat.
-Per què m'has fet venir ací i a estes hores? - li vaig dir sense agafar el porro.
-Per què has vingut?¿
-Estic preocupat per tu, fa mesos que no vens pel poble, els teus pares estan molt malament.
-Eixos imbècils no són els meus pares. - em digué amb la passivitat sinistra que la caracteritzava.
-Jèssica, no penses que ja ho tens bé d'arruïnar-te la vida?
En aquell moment la seua expressió canvià per complet, em mirà als ulls, amb una intensitat que m'obligà a baixar la mirada, no em va fer mala cara, al menys no a mi. Però en els seus ulls vaig veure tanta ràbia i tanta por que em va sabre greu fins i tot respirar... Mai l'havia vist així, la veritat es que mai havia vist a ningú així. Tota ella tremolava, es mossegava els llavis contenint les llàgrimes, i es fregava forçosament les mans, com si les tingués brutes d'alguna cosa fastigosa, difícil de llevar. Em vaig acollonir de veres.
-Jèssica que ta passat? Que t'han fet?
En un segons, el seu rostre tornà a ser tan inexpressiu com sempre que parlava d'algun problema, i després de donar-li unes fortes pipades al porro, parlà:
-M'he clavat en l'embolic de la meua vida. Ahir, vaig muntar una festa, una gran festa ací, a la casa ocupa. I vaig convidar a Toni. - parlava amb tanta lentitud que m'estava posant nerviós.
-I vingué?, però si ell mai ve a les teues festes.
-Doncs esta vegada vingué, i li agradà tant la festa que no va sortir d'ella. - I en dir açò solta una rialla tan amarga, tan plena de pena, que se'm glaçà la sang.
-Què vols dir amb això? M'estàs acollonint.
-El que vull dir, Miquel, és exactament el que has pensat, Toni ha mort.
-Què?
No m'ho podia creure, per uns segons vaig pensar que era una de les seues bromes sàdiques, però quan alçà el cap i em tornà a mirar als ulls amb aquella expressió, no vaig tenir dubte que era cert. Després d'empassar saliva varies vegades, vaig poder dir per fi:
-Com ha sigut?
-Doncs bé, una sobredosis.
-Com?! Però, però si ell mai a pres drogues! Si per no fer, ni tan sols beu! Bé.. bevia...
-Doncs aquella nit, ho va fer tot junt.
-Però.. per què?
-Perquè jo el vaig obligar, bé, no exactament, però quasi.
-Pe.. Però tu estàs boja!
Va ser la primera vegada en la meua vida que veia plorar la Jèssica, ni tan sols quan teníem vuit anys i va caure d'un arbre de tres metres, trencant-se una cama i la mandíbula; ni tan sols quan va morir el seu iaio, li vaig veure una sola llàgrima als ulls. Mai plorava, la veritat és que rarament mostrava alguna mena sentiment. Però aquell matí les va mostrar totes. I fou l'última vegada que la vaig veure.
Quan vingué la policia al cap d'unes hores, no va fugir, com feia cada vegada que la buscaven, sols es quedà quieta, fumant sense pressa el que seria el seu últim porro en molt de temps, no em digué adéu, ni una sola mirada, ni cap a mi ni cap a ningú. La Jèssica ja no hi era a la terra, estava sumida en el seu món de culpes. Mentre veia allunyar-se el cotxe, quan el vaig perdre de vista entre la vegetació, vaig saber que mai tornaria, almenys no tal i com la coneixia.

Com ja esperava, la persona que tornà al poble al cap de 10 anys de la presó de Madrid, no tenia ni tan sols el seus ulls. Ni tan sols tenia somriure.