Fum dels últims encens

Deix fer, deix.
Deix que cremi la última vareta:
mira el fum -entranyes de fum-
com crea espirals informes
vora el teu cap.

Deix que cremi l'últim perfum;
sents com s'escola gola avall?
Sí, el sents dins el ventre,
com ahir el senties, però avui
per últim cop.

Deix que aquesta espessor blanca
et cobreixi, i per un instant,
sigui aquesta la única boira
que et guia.

Mira com entra per les narius,
mira com et penetra endins...
emmiralla't en aquest fum de rancors
que et consumeixen.

Que ràpid cau la cendra.

Per què tan ràpid?
Per què tant aviat som
olor com som cendra?

Per què.

Deixa'm per un moment ser a mi
aquesta olor captivadora
deix, per un segons, ser jo
el fum blanc que cobreix els caps
i s'expandeix i flota i s'enlaira
i pot volar al seu cant,
moguda pel vent, només pel vent,
flotant fins a desaparèixer,
cobrint-ho tot invisiblement...

Deixa'm a mi ara, només ara,
aquesta llibertat que no tinc,
aquesta virtut del fum,
d'expandir-se fins ser invisible,
però ser-hi, però ser-hi.

Desaparèixer entre existències
ser-hi entre coneixences.
Volar sense causes, ni fins,
ni ocells que acompanyin el vol.

Deixa'm ser a mi, ara,
només per un instant
deixa'm;
vull ser olor consumida
en cendres i fum que
finalment
-deixa'm fer-ho!-,
desapareix.