Fulles Voladores

La llum de la tarda es filtra per la persiana d'una cambra amb parets grises. Lyrian està asseguda en el seu llit, mirant cap a l'armari sense saber què fer. S'aixeca, camina, plora, es tomba, segueix plorant, i així fins que creu no poder més.
No puc donar més de mi, es diu.

-Lyrian? Al final sortiràs avui? -pregunta la seva mare des de la llunyania.
-Sí, mamà -diu despertant del bucle en què s'havia ficat-, me n'aniré ja -recull una mica la cambra, agarra la seva carpeta i un boli que els fica en la motxilla-.

Surt de pressa de la cambra, no sense abans parar-se a mirar les fotos penjades en la paret, fotos amb la seva família, artístiques, amb els seus amics, etc. i observa les diferents grandàries, els diferents filtres o la il·luminació única en cada foto. Art per a tots, vida per a ella.
Creua la porta de l'entrada, amb els cascos posats i comença a caminar, amb el seu pas ràpid, pel carrer fins a arribar a l'arbre d'un parc. Gairebé sense poder respirar se senti, recolzada sobre ell, i treu les seves coses disposades a escriure fins a sadollar-se.

"Es va acabar..."

I potser penses que s'acabarà el dolent, però va omplir línies i línies relatant el mal que se sentia amb ella mateixa, afarta de la tristesa, afarta del poc autocontrol.

Per què sóc tan sensible? Per què estic tan mala feta? Per què sempre em sent malament? Per què no puc viure sense por? Per què em danyen? Però pitjor, per què em dany jo?
A cas són dimonis aquests pensaments que habiten en el meu cap?

Així tot el temps fins que es queda mirant a la fulla amb tinta negra. Respira profund, culpa als seus dimonis i s'aixeca corrent travessant la gespa.
Arriba a la sorra de la platja, amb les ones en calma, s'allunya de la ciutat caminant, prop de les roques. Quanta pau interior cerca? Plena? Suficient?

Realment tot és tan complicat o ens compliquem nosaltres mateixos? Perquè se sent culpable en dir aquestes paraules, i això culpant als seus dimonis quan ella té el boli a la mà, quan ella té la seva pròpia vida a les seves mans.
Quan per fi torna en si mateixa, amb les llums dels fanals encesos per la foscor de la nit, Lyrian comença a doblegar els papers i els porta a la mà tot el trajecte fins a un extens bosc, amb arbres alts i grans fulles. Travessa el fred, simplement es queda parada escoltant la brisa, allunyada de la ciutat.
"Es va acabar..." ratlla les primeres línies d'insults i ho substitueix per "perdre'm entre dimonis quan la vida està sempre té moments per brillar".

Deixa volar aquestes fulles, fonent-se amb l'entorn mentre ella solament respira, amb llàgrimes caient, però viva, potser seguirà sentint tristesa però avui es va sentir lliure.