Fuig l'amor, queda el desig

Un relat de: Canela fina
Brisa sensible que acaricia la pell, el so del mar arrossega la pena, s’enduu la pell fina cap a l’horitzó.
Les llàgrimes cristal•litzen la sorra en caure, s’escórrer entre els dits intentant-la retenir. Se sent com un gra de sorra enmig del desert, volàtil, fràgil, imperceptible, fugaç... ella sola davant la immensitat de la natura. Excessivament sensible, “Trop sensible” cantava ZAZ.
Plora, plora per indefensió, per un amor que ha fugit del seu cor, pel buit que sent, per por de no poder-lo omplir de nou.
Les llàgrimes il•luminen la nit que l’abraça com una mantellina protegint-la del fred de la tristesa.
La veu trencada busca paraules per compartir amb la lluna, enlaira la mà per acariciar-la i demanar-li que se li aclofi al palmell de la mà. Voldria tenir la força de la seva llum per guiar-la pels nous camins que desconeix, que no té ganes de recórrer. Pensaments recurrents no la deixen viure, no la deixen començar de nou, només ell, tot el dia ell, ell.
Recorda les seves mans acaronant-li els cabells, l’escalf de l’abraçada, els petons a cau d’orella, la remor de l’aigua li desperta els sentits i canta. Canta tan fort que les onades creixen espetegant a les roques, ofegant cada so que intenta escapar d’uns llavis marcits perquè no reben petons.
El sent a prop si acluca els ulls, pensa en cada instant que l’ha omplert d’amor, en com ho farà per tornar a estimar si ella només el sap estimar a ell. Amb la punteta dels dits ressegueix les cuixes, salades de mar i de llàgrimes, sent el desig.
Amb delicadesa s’agafa els pits, els mugrons erectes per la nit que refreda la pell, sent com els hi llepava, com els premia fort entre les dues mans i hi enfonsava el cap. Amb una carícia es troba el sexe que enyora els seus dits, que troba a faltar sentir-se ple, ha mullat les calces, se les enretira i s’hi fica dins. Poc a poc, es masturba amb el pensament llunyà, pensa en uns dits més gruixuts que els seus, buscant aquell punt que només ell ha sabut trobar per fer-la córrer mil vegades. Es refrega amb força el clítoris sentint cremar els llavis per la fricció, està molla i a la primera palpitació s’atura, es llepa la mà regalimant de plaer i reprèn amb energia amb moviments circulars. I brolla, brolla mullant la sorra, creant un dibuix de guspires d’amor escampades entre el caos.
Mulla també les galtes, plora, un altre cop plora per indefensió, per un amor que ha fugit del seu cor, pel buit que sent, per por de no poder-lo omplir de nou.

Comentaris

  • Desolació[Ofensiu]
    Prou bé | 01-06-2021 | Valoració: 10

    Desolada per la pèrdua, perduda en la solitud , sap retrobar en la recreació l'amor viscut! Preciós! Amb total cordialitat

  • Record del seu amor...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 31-01-2020 | Valoració: 10

    Senzillament tendre i ple de melangia pel seu amor que no el té i recorda totes les situacions pel tendre'l a prop d'ella. Amb molta delicadesa fas una descripció tan sensual, recordant-lo amb un gran desig.
    M'ha agradat... i té molta sensibilitat...
    Una abraçada.
    Perla de vellut

  • Desire Never End[Ofensiu]
    nora321 | 17-09-2019 | Valoració: 8

    Your desire never gonna never end every day you wake up with a new approach and you have an enthusiasm to do more adventurous thing like do mount climbing hiking swimming and other challenging things so first, you must have complete protection thing and costume outfits of bomber jacket mens so it gives you some relief and you freely complete all dreams.

  • Pèrdua[Ofensiu]
    Akeron343 | 03-09-2019 | Valoració: 10

    Per a mi, el pitjor de perdre algú és quan et vas adonant de la quantitat de gestos quotidians que feies "amb" o "per" aquella persona sense ni pensar-ho.
    ... quan repeteixes un d'aquests gestos i penses "Ai no!..."
    I la memòria dels sentits que tan be descrius... tacte, olor, so de la veu.

    Cada vegada que he perdut algú he pensat, "la propera no et farà tan mal"... i és una burda mentida. Va com va. Em deu costar de curar les ferides. Dec tenir poques plaquetes emocionals... :D

    Sempre em queda algun element icònic (cançó, objecte, paisatge) que automàticament em connecta amb aquelles persones que he perdut, i una mica amb el sentiment que la persona em va deixar...

    Fantàstic relat, com sempre, que fa recordar moments de la vida, repensar-los, potser aprendre'n.
    Felicitats

  • Escrit valent[Ofensiu]
    Atlantis | 02-09-2019

    Un escrit que parla de la pèrdua de l’amor, no només a nivell sentimental sinó també a nivell de cos, de desig. Jo en dic la solitud de cos. Escrit valent per explicar-ho. Parlar del mar, la sorra, les llàgrimes i el mar, la sal...ja el fa sensual.

    Potser jo no escriure tan explícit la segona part sinó que ho suggeriria enllaçant els regalims de l’aigua amb els regalims del cos. No per moral, sinó perquè crec que quan s’escriu “menys és més...”Perquè evocant sensacions potser el faria més poètic.

    De totes maneres m’ha agradat llegir-te i que posessis sobre la taula aquest solitud, aquest desig, que totes sentim quan perdem l’amor.

    Una abraçada i ànims!

  • Queda la vida tota[Ofensiu]
    Montseblanc | 31-07-2019

    Un relat molt trist i ple d’esperança a la vegada, perquè la protagonista és viva i molt viva i amb aquest primer requisit assolit estic segura de que la tornaran a estimar i ella tornarà a amar. La vida dona segones oportunitats en aquests casos. Cal plorar i reflexionar, per fer fora l’angoixa i anar digerint el fracàs, perquè sigui només passat. I vindrà l’amor de nou, segur.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de Canela fina

Canela fina

48 Relats

291 Comentaris

58004 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Sempre he tingut la necessitat d'escriure, m'allibera.
Generar emocions en l'altre em fa sentir bé, per egocentrisme possiblement o potser per altruisme, m'agrada que la gent del meu voltant se senti a gust. Ves a saber...
Per cert, penso continuar utilitzant accents diacrítics, em declaro insubmisa a la nova normativa