Fugint de la vida eterna

Un relat de: Anjo Laví
Fa dies que tinc un mal son: m’arriba la data de caducitat i enfilo cap a la vida eterna; sense entusiasme, palplantat allí dalt i envoltat d’ànimes càndides ocupo tot el sant dia en càntics i lloances...

Em desperto suat!

Fugint d’aquesta vida eternal tan poc prometedora, fa unes setmanes vaig comprar un llibre antic als encants que anava d’alquímia i altres ciències. Observant les instruccions del manual fil per randa vaig aconseguir que totes les mosques del veïnat, atretes per la fortor de certes feromones que requereix la fórmula magistral, em seguissin arreu. Fet notable, i curiós si voleu, però que s’allunya de la finalitat que em proposava. A més, vaig objectivar una alopècia sobtada i una certa impotència que no lliga amb la idea de joventut perenne que jo pretenc. La qual cosa —és fàcil d’entendre— em va amoïnar força.

Conseqüentment, degut al comportament poc predicible del beuratge, vaig descartar la resta de combinacions alquímiques que quedaven per provar i vaig aprofundir en la segona part del llibre, que més aviat tira cap a la mecànica, els cossos celests i la inversió temporal. La idea era construir un giny, una mena de màquina del temps que em transportés cap al passat, de manera que a plaer, pogués recomençar, una vegada i una altra, la meva vida. En poc temps la vaig tenir enllestida. Sembla mentida el que es pot aconseguir amb quatre llistons, unes capses de cartró i una mica de purpurina. L’Andròmina —aquest és el nom que li vaig posar— feia goig. Vaig provar la màquina fa un parell de dies, però en el meu viatge enrere diria que vaig quedar encallat perquè no vaig passar de les onze, o potser és el meu rellotge que es va aturar. No ho sé.

La cosa no tindria més importància si no fos que he quedat tancat dins l’aparell; no puc obrir la porta i no goso demanar ajuda als veïns que, quan pugen al terrat per estendre la roba, em miren de reüll amb actitud reprovadora.

Sé que en el fons sospiten alguna cosa però... qui es creuria la meva història?

Comentaris

  • m'ha agradat,[Ofensiu]
    Lavínia | 26-01-2011

    sobretot, el toc irònic del final. És un relat molt ben construït. Et felicito.

  • Genial![Ofensiu]
    Frèdia | 16-01-2011

    Quin seguit de despropòsits! I quina quantitat de bestieses podem arribar a fer que són del tot injustificables. M'ha agradat moltíssim aquest relat. M'ha semblat, sobretot, molt fresc, fluït, que tots els despropòsits passaven sense qüestionar-ne cap, o sigui que tens la virtut de fer que la història resulti versemblant. I a més està molt ben escrita, amb una ironia molt, però que molt fina. Felicitats!

  • molt divertit[Ofensiu]
    Endevina'm | 15-01-2011

    molt original escolta, i molt visual tot ell.

  • Ciència- ficció[Ofensiu]
    brins | 14-01-2011 | Valoració: 10


    Una història que en aquest moment és un somni, però que algun dia pot fer-se realitat...

    Viatjar dins del temps, tornar enrere i aturar-nos a la parada que més bons records ens ofereixi, en principi pot semblar meravellós, però potser caldria saber, també, si aquest viatge el faríem sols o acompanyats. Si l'haguéssim de fer sense les persones que estimem, potser més valdria descartar-lo...

    En fi, Anjo, un relat molt enginyós; espero que els veïns es decideixin a ajudar el protagonista...

    Una abraçada,

    Pilar