Frustració

Últimament no puc escriure, i em moro de ganes de fer-ho. Sembla irònic, ja ho sé. No m'agrada gens. Potser és que no sé com expressar amb paraules tot el que sento, o potser ni tan sols jo sé què vull dir. Una cosa sí que tinc clara, vull escriure.
Potser això és un bon començament...

Estic molt confosa i necessito desfer el nus que tinc dins, que m'impedeix treure les emocions i desfogar-me.
Escrivint això, no pretenc agradar-vos, no busco lloances i sé que tampoc arreglaré res en mi. Tu ets qui més m'ajudaries, en tot això.

No sé com interpretar-te, els teus ulls clars em banyen en un mar de dubtes immens, sense fi...
Què vols de mi?

Crec que podríem estar bé, riure, parlar hores i hores des de la més mínima tonteria fins al tema més profund. Podria llegir cada un dels racons del teu cos. Però de moment, no és el cas.

I jo, perduda, no sé quin camí he d'agafar. És aquest el problema, m'he quedat encallada. Com quan recites de memòria un poema i et quedes en blanc. Paralitzada. No sé cap a on anar, ni cap a on mirar, perquè sempre hi apareixes tu.
Frustració, perquè vull avançar, progressar. Vull estar amb tu. I sé del cert que tu també ho voldries, però ara no hi pots fer res. Em toca a mi moure fitxa i encara no tinc pensada la jugada.

Ho sento, ja se m'acudirà. O això espero...