FrUiTS dOlÇOs aLS llaViS

Un relat de: joandemataro
Photobucket



Quan l’arrel és tan vella, tan bella,
que ja és, de la terra, essència,
no té por de les ventades
ni de les tempestes,
ni tan sols li té por a la mort,
sabent que ningú ni res
la pot arrencar del passat.

Quan el tronc duu a la pell
els cors dels amants, fixats amb sagetes,
no té por de les ombres
ni del camí,
ni tan sols li té por a la llum,
sabent que ningú ni res
li pot arrencar l’esperit.

Quan la flor s’entrega i ofrena el nèctar,
-gest d’amor suprem-
no té por del present ni del futur,
sabent que a cada instant
maduren fruits dolços als seus llavis;
llavis de polpa,
polpa d’amor,
amor de mel,
de mel i mató.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer