Frufrufrú (o un petit sistema per combatre el desamor)

Era un home, en Nís (de Genís), en el darrer tram de la seixantena. Menut de cos, sofisticat d'indumentària i còmode per les tasques quotidianes: vivia en una pensió i que li fessin tot, que pagant sabut és que àdhuc el dimoni et besa els peus.

Aquell home era columnista de diari local i sempre se'l trobava a la pàgina segona a mà dreta i a la part inferior. Tot plegat per cap motiu en concret i sí per molts d'abstractes que es suquen amb pa amb oli i ningú en treu l'entrellat.

Aquella persona, per tant, entre llesta i intel·ligent -combinació excelsa- vivia la vida observant el món (allò era massa pes), caminant pels mateixos carrers i dos cops l'any canviant d'espai i si a l'agost no era a la Ponxinxina potser era a les Calaparres. Depenia de la butxaca i de l'actitud, cosa que no era massa problema: no tenia ningú a càrrec (la tirallonga dels seurs propis 'jo' no compta).

Vivia dels cigrons, culs menuts que posats en remull no costen de menjar i fan de més bon pair...relativament. Quan era més jove n'havia menjat de durs i de resultes havia perdut els queixals del seny sense pagar extracció. Sí: era un crack estalviant!

Però la vida li va dur la Crema. Ella es deia Fortucrema. I sí que cremava fort. La va conèixer un dia que passejava pel trencall del mar Moditerrari -en espai d'aigua en vies d'acollir una gran quantitat de cossos víctimes de conflagracions absurdes- i en Nís anava vivint una meditació activa tot i observant els elements diversos (sorra, bromera escumosa, pedres, petxines, algues...i el que no es diu perquè embrut). Ella era prenent el sol, asseguda en una tovallola rodona amb l'estampat d'un mandala. Era d'esquena i se li marcaven, allà on acaba, els clotets de Venus. En Nís va quedar descol·locat amb aquella visió. Llavors la dona va girar el cap i se'l va quedar mirant.

Així va començar un amor ple de passió. En Nís tornava boja la Crema llepant-li els clotets i a continuació bufant-hi. Ella experimentava un clímax sublim, entrada a molt més que farien. També parlaven i reien i parlaven i ploraven. I parlaven i xerraven. I callaven i es besaven.

Aquella relació va durar tant com un estiu primaveralitzat. La Crema va marxar: treballava d'assistent social a Derialand, un indret on se la necessitava molt.

En Nís va fer mal fet d'indagar sobre ella: va descobrir que estava amb un tal Tal·lés i en va veure fotografies en què estaven molt ben enganxadets. Lluny d'enrabiar-se, el periodista va sentir com se li obria una bretxa al cor i va saber que mai trobaria cap fil prou gruixut o resistent com per a ben cosir-la.

L'home va seguir la seva existència. Articles i rutina. Certa antidisciplina quan es permetia una ampolla de licor ardent.

-Perquè això...Crema-deia. I engolia un suspir amarg amb dolor de punyalada.


Com sol -i no sol- passar, el temps va fer el seu paper: ajudar -o no- a posar les coses al seu lloc. Qui deia que el temps era un ordenaire?

En Nís va optar per regalar al paladar el gust dels cigrons cuinats de formes senzilles o elaborades, però cigrons, sempre cigrons. Allò el va anar calmant. En llevar-se es deia:

-Per esmorzar, beguda de cigrons amb galetes de cigrons i pipes; per dinar, truita de cigrons i purè de cigrons; per berenar, iogurt de cigrons; per sopar, sopa de cigrons i pa de cigrons.

Allò l'anava omplint.

Allò, extraordiànariament, també el feia ser millor escriptor. Els superiors el van felicitar: notes dels lectors afalagant la seva bona feina. Li van augmentar el sou cinc euros i mig cada cinc dies i mig. I ho va usar per fer-se fer gelat de cigró de forma artesanal, que tenia un preu.

Amb tanta ingesta del mateix, la panxolina d'en Nís s'inflava d'orgull i de retenció de gasos. Era el que esperava. Cada nit.

Arribava l'hora de retirar-se a la seva cambra individual. Era el moment del ritual.

-A veure, a veure si els llençols nets, canviats avui, fan el so que m'activa...frufrú! Síiii! Frufrufrú! Això promet.

Es posava el pijama amb rapidesa i s'allitava. Llavors tocava adormir-se. I com que amb la inflor era impossible...tocava imaginar cigrons saltant una tanca.

-Uuuuun.,,doooooos...treeeeeees...quaaatre...ooooh, ja em ve un rebombori, ja em tiben els intestins, alguna cosa empeny...pffffff....

S'havia ben llufat.

En Nís, arribat aquest punt, entaforava el cap sota els llençols per tal d'olorar-se les sentors. Ho feia amb fruïció i amb intensitat, allargarsant la inspiració d'aquella escalforeta perfumada.

En acabat, treia el cap enfora, els ulls se li havien empetitit de pur plaer i el seu rostre es definia amb els mots 'gran nirvana' com a mínim. Exclamava:

-Uuuuuummm!

Era feliç, llavors, Era un gaudi. O sinó...què era?

De fet, eren les úniques estones en què aconseguia eclipsar la Crema.

Més endavant va afegir-hi l'art: amb els ulls closos i l'ample somriure de satisfacció ocupava una mà sostenint un full de cartolina del color que prèviament havia sentit que necessitava. Amb l'altra, equipada amb un retolador permanent que barrejava un què col·locaire a tot plegat, s'impulsava a deixar anar els traços que volguessin. I creava. Creava obres impagables que no obstant venia. Així podia adquirir més gelat artesanal de cigró.

I així seguia i resseguia els seus cada dies. No gens 'cremat', s'havia entestat a creure.