Freda indiferència

Sabia que hi eres, el teu cotxe a la porta et delatava, però inútils han estat els trucs de timbre, tot restava en calma aquest matí fred d'hivern. He agafat la clau i he obert, ni el brunzit de la calefacció, només l'ordinador encès i la moto al garatge indicaven que no havies marxat de ruta. Per això encara m'ha molestat més la teva indiferència, la sensació que esquivaves a qualsevol que s'hagués presentat per "distreure't" i que aquesta fos precisament jo, la que a voltes intentava convèncer, fins i tot autoconvèncer-se que no eres aquell tipus "fred, calculador i egocentrista" que alguns t'havien atribuït.
Només venia tornar un llibre, però he aprofitat que el processador estava en marxa per cercar allotjament pel pròxim projecte de destí de vacances. Passen els minuts a càmera ràpida i de sobte, sento uns passos pujant per l'escala. Intento no fer-los cas, em proposo i repeteixo que ara sóc jo la que no vol "ser molestada" i segueixo amb la meva tasca; però no puc aguantar més que uns instants i em giro en notar uns ulls clavats al clatell. Et "descobreixo" recolzat a la porta observant-me amb aquella mirada dolça que em captiva i amb la que saps que em pots convèncer de tot... però avui no puc, no vull que ho aconsegueixis, vull que te n'adonis que aquest cop no serà com els altres, que m'enutja que primer m'ignoris i que després pretenguis que faci el que vols. Per això segueixo cercant... inútilment, ja no em puc desfer de tu i altre cop em giro, segueixes allà...ara amb un somriure dibuixat i un "ho sento, no sabia que eres tu" que em deixen sense saber què dir... et miro i et somric...agafo les coses, et pico l'ullet i marxo. No tinc temps ni d'arribar a la parada del bus, el mòbil sona, missatge rebut "t'espero a les 5 al bar de sempre", no et contesto, però saps de sobre que allà em trobaràs.