Fraticidi

Ja fa un any que vas patir l’ictus. Per sort, si més no això diuen tots, te’n vas sortir. Després d’hores, dies, mesos, de dolorosos exercicis has recuperat la parla, pots caminar, amb dificultat, i has aconseguit una mínima autonomia. Un ictus que, per si no fos prou desgràcia, et va afectar la part dreta. A tu, que depenies per complet d’aquesta meitat del teu cos. La cama esquerra només servia per caminar mentre la dreta saltava i grimpava. La mà esquerra col·laborava en les tasques més senzilles i contemplava com la mà dreta executava amb vitalitat i destresa tota mena d’operacions.

Però ara la mà esquerra ha après a rentar-te la cara, a raspallar-te les dents, a ensabonar-te el cos, a peixar-te a la boca mentre la mà dreta resta immòbil formant un angle impossible al final d’un braç inservible. La cama esquerra ha agafat la força i la seguretat necessàries per moure’s amb energia i constància, arrossegant al seu costat una cama prima i inert, acabada en un peu contrafet, talment com una peülla.

Un matí agafes un llapis disposada a provar de fer uns mots encreuats. La sorpresa és immediata. Potser la cal·ligrafia no resulta elegant i impecable, però situes les lletres en les caselles amb un traç clar i segur. Llavors, agafes un paper i no et pots creure els moviments àgils i destres que executa la mà esquerra, que s’ha convertit de cop i volta en una papallona que voleteja lleugera i agraciada. Al seu costat, la mà dreta es mostra com una larva feixuga i matussera, arronsada al costat del cos. Quines ironies de la vida, haver de passar per tot això perquè es manifesti una part de tu totalment desconeguda.

Tanmateix, el costat dret està ferit, però no mort. Humiliat, però no vençut. I no pensa tolerar aquesta situació. En un capil·lar del dit petit de la mà dreta ja té enllestit un coàgul que es deixarà anar i viatjarà pel torrent sanguini fins arribar a una artèria cerebral. El segon ictus serà afortunadament definitiu i posarà fi a aquesta ignomínia.

Caïm