Fragments d'una setmana de vacances diferents

Un relat de: Mena Guiga
A Figueres, en una paret en una plaça, hi ha una cara grossa rere un vidre. Els ulls tenen ninetes de debò, caps de nines calbes i rabassudes. La carassa sembla un cavaller de conte medieval un pèl afable. Bigoti tirant a ros com una rasta com una cua de gat decrèpit. Les dents es mostren amb l'obertura del somriure i, entre elles, per segellar-les, minúscules nines clonades. Quant ninisme! Tens un televisor de cervell. Més avall del cap decapitat...el gran ou guardant la vida. I molts ouets que seran petits pollets.

Sense res per a fer fotos (així vaig per la vida i així ho vull) hagués pogut tenir un bon 'celular' (diria una coneixença colombiana) per fer-les. I no. Em quedo amb llibreta i el boli i em deixo triar i m'encanto i enciso amb cases centenàries malmeses amb motllures malaltes, encara artístiques.

Camps de girasols primer sense identificar, en l'anada en tren, abans. La velocitat arrenca el paisatge com una estirada efectiva amb cera calenta per no tenir pèls a la pell. Girasols secs, potser arrel del foc i del seu plor de socarrim a l'Alt Empordà.

Davant l'estació de Figueres hi ha una plaça d'un estil altres places d'altres pobles cap de capital d'interior. Els arbres són plataners. Un noi amb un monyo toca la guitarra. Bancs envolten una font on peixos ancestrals d'aire terrorífic regalen aigua incessantment.

Passa un travesti i, em sap greu, però m'haig d'aguantar el riure. Llargarut i amb una bata com de monja, pelut, cabells llargs i pixaners i l'ombra d'un bigoti que desitja esteticienne...

Una façana de capella em presenta dues gàrgoles de cara babaua i aquí sí que ric i la gent em mira i tant se me'n fot.

La estàtua negra daliniana en una escala- baixada em diu que el cos es fragmenta i va més enllà. S'estira. Es buida l'abdomen i esdevé finestra sense vidre. Estires, estires els braços cap a la dreta. Vols que les mans es trobin, però el centre no gira. I no deixes de probar-ho. Ossut -columna vertebral marcada- i tossut.

A la masia dia i nit sents els grills. I pots callar, POTS CALLAR, i escoltar-los, que ells no callen, tampoc. Minimolles de llits invisibles on el moviment només pot ser l'amor acaronat amb la brisa empordanesa. I més avall el Fluvià i un racó seu privilegiat amb codolar i insectes esquiadors i i els grills diürns intermitents que no empalagoseixen la tarda, sinó que la gronxen, instruments amb el vent. El sol estimula i els grills agrumollen l'estiu.

Als arbres...si els treus la terra...
si els treus les fulles...
arrels i branques...
són el mateix.
El tronc, fil conductor.

O una heura, invasora i seductora, s'arrapa a l'arbre, el llepa, lleugera, i va guanyant terreny. Fins esdevenir l'antic arbre visible una mena de monstre vegetal compacte, com un planeta bunyolós no prou suspès.

El gat gros gris blanc i musculat no s'està de mirar-te amb mig ratolí penjant-li de la boca, l'altre mig engolit. I penses que menja sa i sense aditius ni haver de fer cua -que ja la té- a cap super. I quan l'acarones ronxa sorollosament.

Davant la casa hi ha un magraner de jardí, una taula rodona i dos bancs. Del magraner en penja una aranya que ha filat tan prim que el fil no es veu. Gravita com un astronauta i avui ja té molta teca enganxada a la trampa perfecta. Un grup d'insectes acabats de néixer, ignorants de la mort desconeguda, s'hi adherirà. Quin és el seu temps i què senten? L'aranya és reina d'un fràgil univers on finen altres universos més fràgils, doncs...

A la nit el cel és net i estrellat i l'estrella Saturnino ens conta com havia estat un home i es va arrencar el cervell i buit d'ell va surar i es va treure els intestins i els té orbitant i l'estómac el va llençar i en caure li van sortir potes i córre per aquells boscos i s'atura on hi ha llum i ombra i s'alimenta de les imatges que li mostren.
I la lluna es va desfent amb la xafogor, gelat astral. Les gotes lliscaran per tobogans preparats per ser recollides en olles grosses per a cuinar ...

I els pins alts i esvelts pigats de pinyes, pinyes pigant pins.


(i plego!!!!!!!!)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

435611 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com