Requiescat In Pace (tema: èxit/fracàs)

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

En Juli Juvert i Julins havia estat l'home més feliç del món des de l'instant en què va néixer fins, ben bé, deu minuts abans de morir. Irradiava i contagiava positivitat. Succeïa una desgràcia: "podia haver anat molt pitjor!". S'esdevenia un fet agradable: "això cal remullar-ho!".

Afirmava que la seva vida era un envejable enfilall d'èxits: la família -sempre en primer lloc-, els estudis, la feina i un llarg etcètera de satisfaccions personals. Fins i tot estava content imaginant com n'estarien, de cofois, els fills quan s'adonarien de la singular herència que els hauria transmès. No podia pas evitar-ho: s'hi recreava llargues hores entreteixint aquelles futuristes escenes de sorpresa, admiració i elogi envers ell.

Ni la malaltia no li va minar el somriure. La hi van diagnosticar a principis d'estiu -"malgrat tot, la millor època de l'any"-. Va enllestir tots els assumptes que portava entre mans per si la quimioteràpia no donava resultat: el testament, petits deutes pendents, cartes de comiat, notes d'agraïment, tot. Estava segur de no haver-se oblidat de res ni de ningú. Havia viscut feliç, tranquil i afortunat, i moriria d'igual manera.

Va cloure els ulls. Estava paralític i no podia parlar. L'angoixa el consumia. Els minuts regalimaven amb lentitud, dissolent-se en el crepitar irregular de les flames que sardanejaven a la llar. No hi havia pogut fer res. N'havia estat testimoni sense poder-ho evitar. La Maria, feinejant sense esma i plorosa, havia agafat aquells quatre sobres de la caixa forta, vells, estripats i buits, i els havia llançat al foc.

Amb ells, desapareixia l'herència de tota una vida d'èxits, invertida en quatre segells de gran valor, únics al món.

Ningú no va saber mai la indefinible sensació d'impotència que el va fuetejar en aquells darrers i sagnants minuts de vida. La suma de tots els èxits professionals i personals va derivar en el més cruel, abominable i estrepitós fracàs, qui sap si l'únic, de tota la seva carrera.

Comentaris

  • Un èxit planejat, però no assegurat.[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-11-2007 | Valoració: 10

    Ja tens raó, ja: simplement, no es pot viure preveient-ho tot.

    Molt bo el perfil que has dibuixat d'aquest home, tan optimista que vivia convençut que, fins i tot després de mort, tot passaria com ell havia pensat i recreat per anticipat.
    Però de vegades els plans més meditats depenen d'alguna casualitat... o d'un altre persona, que no ha estat informada i que per tant, ens els desbarata sense ni adonar-se!
    El teu relat m'ha recordat el primer repte que vaig escriure, quan feia molt poc temps que em movia per RC: Retrat d'home feliç amb forat, on una persona aparentment oposada al teu protagonista també se sent segur, a recer d'imprevistos, amb tot controlat, però... sempre hi ha l'atzar, disposat a jugar amb nosaltres!
    Quin trist final: perdre la partida en la que has fet la teva major aposta. Podia haver gaudit fent l'entrega en mà, compartint el moment en vida...

    Com de costum, el teu relat funciona a la perfecció.

    Ah, gràcies pel correu... prenc nota!

    T'envio una abraçada de les bones,
    Unaquimera

  • Hola Vicenç[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 25-12-2006 | Valoració: 10

    Un relat molt dinàmic i ple de vitalitat. Com sempre, ben expresat i amb tocs subtils d'una ironia que deixa entreveure un final que dificilment podia ser diferent. Ai aquests plans a llarg termini! amb el que costa fins i tot fer-los coincidir en curt.
    Tot i així, tenir el record d'un pare vitalista i sempre optimista també em sembla un bon patrimoni. No calia que s'hi esforcés tant, no?
    Felicitats i fins un altra moment.
    Una abraçada

  • Els plans perfectes.[Ofensiu]
    qwark | 25-12-2006

    Ja li val a la dona llençar al foc un sobre que hi ha a la caixa forta! En tot cas, com narres en aquest petit relat, és difícil planejar la pròpia immortalitat. Al final tot depén de detalls força ridículs. Però és clar, sent tan optimista, com ho podia haver previst?

    El detall dels segells m'ha recordat a una pel·lícula on es vol transferir diners de forma discreta.