Gràcies (Èxit/ Fracàs)

Era un bufanúvols, un fatxenda i parlava amb rebequeria. De jove aviat es va desarrelar per adoptar la picaresca com a guia dels seus actes, amanida, això si, amb una sagacitat quirúrgica. Les múltiples maneres de fer diner li brollaven de la ment a carretades. Als setze ja portava americana de coll estret, segons les exigències de la seva formalitat autoimposada. Modals amb escreix, com a puntal visible de la seva consciència. Subestimava les alabances, menyspreava la conformitat. Frívol davant les mostres culturals, calumniava, però, als innovadors. Per aquest motiu engrandia la norma i anul·lava la novetat. El lema de la seva vida era no creure's mai la pau i viure dins un clímax de confrontació continuada. Cal dir, però, que havia nascut per l'èxit i s'adaptava al seu entorn per aconseguir-lo a qualsevol preu.

Però fugim dels tòpics i comencem a fixar-nos en la seva realitat actual. Ho va perdre tot i, ara, vaga pels carrers amb una mirada difusa. Si al seu moment hagués tingut clemència dels rivals i dels pidolaires, no hagués sembrat mai la llavor de la venjança. Però ja és massa tard per laments. El cos ple de nafres, la ignomínia que, per sempre, ha substituït al poder. Remena la brossa exhalant els últims brins d'exigència. Sap que no pot tornar enrera i només es preocupa per les desenes de pústules sagnants que el martiritzen. S'adorm al capdavall d'una torre de cartrons i somia en un darrer giravolt vital. Però ja ha abandonat l'exigència i accepta a contracor la pitança que se li ofereix. Un so gutural exigu com a resposta en rebre les viandes. Potser algun dia, sadollat, aprendrà a donar les gràcies.