Si tot fos tan fàcil (Èxit/Fracàs)

No entendré mai perquè l'espuma d'afeitar és tan suau i en canvi, en esbandir-la, la pell queda tan aspra. De fet, a l'armariet encara hi tinc aquella crema que em va regalar la Maria fa quatre o cinc mesos "per quan tinguis ocasions especials". Avui me la posaré, més que res per evitar la pedregada que em cauria si em torna a veure tan aspre: després no et queixis de que no trobes cap noia, em diu sempre, si vas fet un pòtol. I jo li dic que, a veure Maria, és que potser tu et fixes en els nois per la pell? Ja saps que no, diu ella, però si no hi poses una mica d'interès seguiràs així fins als trenta. I jo li pregunto que quin problema hi ha en seguir així, i ella no em respon perquè potser la resposta seria dolorosa: ella em mira, trista, i em diu que ja ets grandet i jo ja t'he avisat, ja t'ho faràs.

Ara fa força temps que no ens veiem, i ja tinc ganes de saber què m'explica. Avui fa molt bon dia i segur que vol que dinem en alguna terrasseta i ens toqui el sol que, ara a la tardor, fa tant de bo. Val més que sigui un lloc còmode, que els dinars amb la Maria són sempre llargs. Quan ahir em va trucar, ja m'ho va dir: t'he d'explicar tantes coses! Es veu que ha estat uns dies a Berlín i que ha conegut uns tibetans que hi eren de turistes, i que ha sigut molt interessant i que per fi ha entès d'on venim i on anem i ha descobert el sentit de tot plegat. Sóc una persona nova, em diu.

És força filòsofa, la Maria. Exerceix una filosofia activa: la Maria no espera, la Maria busca i busca tot allò que necessita. Busca sense por, sense por de res. I acaba trobant. De vegades penso que és la persona més valenta que conec, més emprenedora. Es mira el futur de fit a fit, sap què vol i lluita per aconseguir-ho. Avui m'explicarà tot això dels tibetans, els nous projectes que segur que té, volcarà tota la seva energia sobre meu, com si així me'n pogués encomanar una mica. I em preguntarà que quines novetats tinc jo, i jo li respondré que res, Maria, que tot segueix com sempre. Potser veurà una ombra de resignació a la meva mirada i això l'entristirà i tindrà ganes d'ajudar-me. No suporta veure'm així, deixant-me portar pel corrent. La resignació no porta enlloc, em dirà. La vida ja s'encarrega de posar-nos límits: no te'n posis tu també. Em dirà que he de ser optimista, que el món és meu, em dirà que viatgi amb ella, que no entén com puc ser tant negatiu i llavors, per animar-me, potser farà una llista de les meves virtuts: ets llest, guapo, divertit, sincer, amable, ets el tio perfecte! Què més vols? Què coi et passa?, em preguntarà. I el que passa, Maria, és que jo no sóc com tu. I tu t'esforces per ajudar-me, per convèncer-me que no hi ha res perdut però jo no sóc com tu, Maria. Jo sóc un covard.