Fotos buides

Un relat de: joandemataro
Torno a obrir la capsa de llautó
on pretenc guardar els meus records
però només hi trobo silenci:
Imatges immòbils, sense vida,
sense olors, sense sons…
Em veig a mi mateix, d’infant,
agafat de la mà d’uns joves pares
davant una casa que ja no existeix…
Res ja no existeix,
miratges són.

Ni tan sols reconec aquell moment
i sento buidor…
Al paper empal.lidit
s’ha esvaït la memòria.

Tantes hores viscudes
i queden tan pocs records.
Què trist és quan les fotos
deixen de ser bells records
I esdevenen enyorança.

Comentaris

  • Nostàlgia[Ofensiu]
    elenam | 08-02-2011 | Valoració: 10


    Molt ben trobat aquest poema m'ha agradat molt i penso que dintre les fotografies hi ha tot un món, hi veiem moltes coses, però el pas del temps va aigualint els records i finalment queda la nostàlgia.
    Abraçades

  • Fotografies...[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 18-12-2010


    I què seria de nosaltres sense les fotografies... Sense aquells moments que han esdevingut eterns per la màgia de la imatge.

    M'agrada aquest poema. De fet, m'hi sento plenament indentificada. La primera imatge, la capsa de llautó, ja evoca al passat. No sé ben bé per què, però en llegir-ho, una ja s'imagina la capsa antiga, potser una mica abonyegada, però tan preciosa, tan preuada.

    I apareixen les imatges. M'agrada com envoltes les imatges de de buits: sense vida, sense olors, sense sons. Trobo que accentuen la idea que són del passat, que ja no són. Fa mal el pas del temps. Un es veu en una fotografia antiga, i ni tan sols no es reconeix.

    I al final del poema, em sembla el tancament d'un cicle i l'inici d'un altre. A veure si sóc capaç d'explicar-me. Front les absències, hi veig diferents fases, la del record i la de l'enyor. Sempre he pensat, en la meva opinió i experiència, que primer ve l'enyor, després el record, per acabar finalment tornant a l'enyor que, inevitablement, acabarà amb el retrobament (figuradament parlant, vull dir). Per això parlo del final d'un cicle i l'inici d'un altre. Ha passat l'etapa del record i reviu l'enyor, però el darrer enyor. Ara el vuit és més gran, més madur. No és el dolorós, és l'enyorança amable i tendra que ens ajuda a veure la vida d'una altra manera. Però que, alhora, ens accentua el buit que fa tan temps que hi és, i que sempre és el mateix, malgrat a vegades canviar de nom.

    Sigui com sigui, inevitablement, aquest poema fa que un, després de llegir-lo, alci la mirada i la perdi finestra enllà, pensant en la nostra pròpia capsa de llautó. I si remou, ja és un senyor poema.

    Enhorabona, et deixo el meu barret a terra.

    Abraçadotes,

    Salz.

  • Sense paraules[Ofensiu]
    Fada del bosc | 08-12-2010 | Valoració: 10

    Un cop més m'has fascinat amb la teva habilitat per transmetre aquells sentiments d'enyorança sorgits al repassar fotos antigues.. de fet no fa gaire a mi hem va passar, mirava les fotos, veia aquell somriure ingenu i pensava que n'eres de feliç, que poc en sabies de la vida... volia tancar els ulls i tornar a ser la de la fotografia, tan mateix és impossible, les ferides deixen de sagnar però la marca queda per sempre com un estigma que et recorda que mai més tornaràs a ser igual. També vaig escriure un poema que tinc guardat però estic convençuda que no és tan aconseguit com el teu.

  • Com n'és de cert,[Ofensiu]
    brins | 07-12-2010 | Valoració: 10

    tot el que dius en aquest poema...

    El silenci, la manca d'olors i de mobilitat que contenen les fotografies d'éssers estimats que ja ens han deixat, ens provoquen un dolor immens. No és la felicitat d'aquell moment la que sentim dins del cor, sinó l'enyorança punyent d'allò que hem perdut...

    Ho has expressat molt bé, Joan, felicitats!

    Pilar

  • Poema ple[Ofensiu]
    nuriagau | 06-12-2010 | Valoració: 10

    Has sabut convertir en un poema la descripció d'una sensacions que molts hem sentit més d'un cop. Comparteixo totalment el missatge.

    Ens seguirem llegint!

    Núria

  • Enyor i silenci[Ofensiu]
    Materile | 04-12-2010 | Valoració: 10

    Jo també m'he sentit emportada per aquesta descripció tan clavada a la realitat.
    A vegades hi ha fotos que no ens diuen res, d'altres ens fan saltar les llàgrimes.
    Gràcies Joan per les teves càlides poesies, per aquest aliment per a l'ànima.
    Una abraçada,
    Materile

  • Enyorança[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 04-12-2010 | Valoració: 10

    Molt bon relat. Les fotos, per mi, tot i la seva buidesa, també diuen o no diuen quelcom. L'enyorança enganxa.

Valoració mitja: 10