Formigues

—Digues.

Aquelles dues síl•labes, pronunciades amb un to sec i fred, la van desconcertar. Malgrat tractar-se d'un contestador automàtic, les va sentir com una cosa personal, com si en fos l'única i exclusiva destinatària. Es va quedar en blanc, bloquejada, incapaç de dir res després d'escoltar el senyal. No va penjar fins al cap d'uns segons i això la va fer sentir més estúpida. Ridícula: el seu número hauria quedat gravat i també el silenci en el missatge.

En aquell moment, acabava d'entrar a la Gran Central per l'accés de Park Avenue, des d'on es pot veure el formiguer humà que és l'immens vestíbul de l'estació en hora punta. Tot d'esma, va desar el mòbil a la bossa, va baixar les escales i va ser una formiga més que al cap de pocs minuts quedava embotida dins d'un vagó de metro.

Estava contrariada. Esperava combatre la monotonia del trajecte fins a Bowling Green fent-la petar amb aquell paio que havia conegut la passada nit al bar del lobby del W de Lexington. Li hauria preguntat com es deia, d'on era, què feia... li hauria dit que s'ho havia passat bé cardant amb ell –realment li havia fet una bona feina– i que si volia no tenia inconvenient en tornar-lo a acollir entre les cames... Quedaven onze parades per davant i havia de buscar una alternativa. Va treure l'iPhone de la bossa, va obrir la llista de contactes i en va seleccionar un.

—Hola Kate, maca, ¿com estàs? Saps? Ahir al vespre, quan vaig plegar de la feina, no sabia com passar l'estona i vaig decidir d'anar a fer una copa al W. Al poc de ser-hi, se m'acosta un paio que estava la mar de bo i em demana el mòbil. Me l'agafa, marca un número, espera un moment de res i penja. Després me'l torna i a cau d'orella va i em diu: «ja et tinc, ja em tens» A continuació...

Quan finalment va penjar, va veure que tenia una perduda. Merda, no se n'havia adonat i resulta que era ell, el del W! Immediatament va prémer el número que mostrava la pantalla tàctil.

Massa tard.

–Digues —va tornar a sentir en el contestador.