Formentera Lady

Va ser aquella nit d'estiu al Blue Bar de Formentera, no havia vist mai tants d'estels, la terrassa del local s'obria a la platja de migjorn, un fantàstic arenal banyat per aigües turqueses. Nit de lluna i purpurina, sonava musica dels anys 70, una musica feta a la mida de Formentera. Aquella nit vaig descobrir per què els principals compositors que revolucionaren el panorama musical d'aquells anys, introduint el rock simfònic, varen parir les seves obres a l'illa de Formentera.
Els anys 60 i 70 a n'aquesta mateixa platja, entre les dunes, hi acamparen centenars de hippies arribats d'arreu del món, moviment contracultural que va fer de reclam als músics de la psicodelia i els cantautors d'Anglaterra, els EEUU i Catalunya, que vingueren a viure i a composar a Formentera.
King Crimson al àlbum Islands (un dels millors LP's de l'historia del rock) amb el tema Formentera Lady ens passeja al ritme d'un tambor i una flauta dolça per la placidesa de l'illa però un magnífic i inquietant saxo trenca aquest clímax al mesclar-se amb la guitarra, els teclats, un baix pertorbador i una veu que arriba a registres increïbles per a endinsar-nos al món dels deliris i angoixes del nostre esperit.
I a Prelude: Song of the gulls, la bellesa d'aquesta peça de to clàssic ens porta la imatge dels flamencs sobrevolant les salines de Formentera o la de la posta de sol, única, que es pot gaudir a s'Estany pudent amb es Vedrà a l'horitzó que li vol robar el protagonisme a la figura estel·lar de la composició.
Pink Floid al LP More dedica dos cançons a les Pitiüses: Ibiza Bar i The Nile Song. I recull a la portada el Molí de la Mola a on Pau Riba i tal volta Bod Dylan hi varen fixar la seva morada i es rendiren a la màgia d'aquesta illa que un temps va ser la terra de les sargantanes.
Segons conten, les sargantanes, varen aconseguir fer-se amb el control de l'illa, engegant als natius amb un pacte amb els pirates per establir-hi el seu imperi per mes de un segle. Per això no ens ha d'estranyar que la sargantana a Formentera passegi per casa seva amb aquesta naturalitat. Torrant-se a la platja o a la fresca d'una figuera centenària penjada dels estalons te la trobaràs sempre orgullosa, valenta però cordial, marcant el seu territori.
No tan sols els hippies varen buscar a Formentera una nova dimensió, a principis del segle dinou una expedició científica va visitar Formentera amb l'objectiu de prendre les mesures del metro, per a fixar amb precisió la milionèsima part del arc del meridià de Dunkerque, que segons pareix es la mesura universal del metre.
Crec que al marge de les consideracions científiques i tècniques, tal volta Formentera es el lloc del món mes indicat per prendre la vertadera mida de la nostra vida, de la nostra existència.
Quan creuam es pas d'es Freus, aquesta barrera natural de seques, no tan sols estem salvant un accident orogràfic sinó que traspassem una porta còsmica, secreta, que ens transporta a un altre món. Pareix que la llum a partir d'aquest moment es més clara i els colors més nets. Els nostres sentits pareixen amplificats, com si ens haguéssim connectat a un equip de alta definició però a lo bèstia.
Quan arribes a Formentera no necessites equipatge, a pocs llocs com a n'aquesta illa les disfresses sobren i et delaten. Parafrasejant al nostre gran poeta Marià Villàngomez :
" Formentera: mar i cel/ entorn d'un cor d'avidesa/ es despulla la bellesa/ per unir-se a eixuta rel".
Aquí el contacte amb la natura es tant intens que t'hi pots sentir amb perfecte comunió, enxufat, connectat.
L'experiència de dormir a sa Torreta, de navegar per les seves aigües, recalar a cala Saona, menjar figues ajagut a l'ombra protectora de sa mare fent de coixí a la reina maragda: la sargantana pitiüsa, pujar en bicicleta a La Mola i sentir el vertigen dels seus penyals "... últim pas a un altre mon"(M.Villangòmez), perdre't pels camins pedregosos oberts pels nostres güelos buscant les nostres arrels, recorre les platges de migjorn, vorejar ses salines i deixar-te guiar per les gavines per anar a bussejar a Illetes i al solpost travessar el pla àrid i nu per arribar al Cap de Barberia i gaudir d'una posta de sol inoblidable.
Aquesta sobredosi d'autenticitat, de veritat, suposo que varen acompanyar a Pau Riba per composar la preciosa cançó "Es fa llarg esperar", me'l imagino a la platja de migjorn, al davant del Blue Bar, vomitant en les seves estrofes el neguit que tots hem sentit en alguna ocasió i la necessitat de tornar a començar: "Quan s'espera ja que tot s'acabi/ per tot d'una tornar a començar/ quan s'espera que el món tot s'enfonsi per tornar-lo a edificar.../Es fa llarg es fa llarg esperar.... Es fa trist, es fa gris esperar".
Al mateix lloc, aquella nit d'estels i purpurina, vaig pensar que era un bon moment per iniciar un nou camí......