Formació a l’empresa

Un relat de: Calaix_de_Sastre
Llibrets de pernil dolç.
Patates de bossa, ondulades, un punt picants.
Refresc de taronja sense gas.
Natilles de galetes Maria.

És diumenge al vespre i la Puri ha volgut sopar tots junts. No és un diumenge qualsevol, simplement perquè som a l’avantsala d’una setmana atípica. En José Luís marxarà la matinada de demà i no tornarà fins divendres. Ella no té el record d’haver passat cap nit, d’ençà del naixement del petit Lorenzo, ara fa onze anys, sense dormir amb el seu marit. I és, sobretot, pel petit Lorenzo que ha transgredit una de les principals normes domèstiques que ella mateixa havia imposat - amb la potestat que li ofereix ser la mestressa de casa i l’encarregada de tots els àpats familiars - la prohibició d’encendre els fogons – i empantanegar la cuina – els vespres dels dies festius vigílies de dia laboral. Però ja ho hem dit, avui és singular, toca menú especial, el preferit d’en Lorenzo, i tots el menjaran sense variació. Llibrets de pernil dolç, farcits amb doble ració de formatge i fregits fins aconseguir un arrebossat ben encrostonat. Patates de bossa, importantíssim que siguin ondulades, amb aquell punt picant que resulta repugnant al principi però que s’acaba convertint en poc menys que addictiu. Refresc de taronja sense gas, malgrat les queixes de pare i fill, ambdós partidaris del gas i detractors del gust a polvos que aquest té, però que, al cap i a fi, convenç més que l’aigua. I de postres, l’especialitat culinària per excel·lència de la Puri, les natilles de galetes maria. Pel petit Lorenzo amb doble galeta a canvi del polsim de canyella.

Un menú modest, poc sofisticat i menjat a casa, pensa la Puri, però l’economia domèstica s’ha vist molt ressentida, d’ençà que el seu José Luís va haver d’acomiadar els tres treballadors i tancar el negoci davant els despropòsits de la crisi. Ara, per fi, sembla que ha trobat una feina que li permetrà fer la seva, com a ell sempre li ha agradat, i remuntar l’economia – i l’ànim – familiar. Caldrà, però, passar aquesta setmana lluny de la dona i del fill, a la seu de l’empresa, fent la formació i coneixent els companys, per poder començar, l’altra setmana, a rodar per si sol.

El petit Lorenzo està d’allò més cofoi. No és habitual poder menjar el que a ell més li agrada. Menys ho és poder fer-ho un diumenge, mirant a la tele els resums dels partits de futbol. I tampoc ho és, sobretot, perquè els papes sopen el mateix que ell i amb ell. Que la mare ja hagi deixat apunt la bossa que s’endurà el pare, amb mudes de roba interior, mocadors, pantalons i camises de recanvi, el necesser i la llibreta amb els bolígrafs, li és el de menys.


Ensaladilla russa.
Mandonguilles.
3 cerveses.

Passa per l’hotel just per deixar-hi la maleta. Es podria quedar aquí mateix a fer la cerveseta mentre fulleja els diaris esportius, però l’ambient de passavolants i el fet de saber-se identificat – el cambrer és el recepcionista que li ha fet el registre d’entrada a nom de l’empresa on avui s’estrena – no l’acaben de convèncer. A més a més, el barri li ha donat sensació d’urbà i sap que no li costarà trobar algun bar. Alhora aprofitarà per estirar les cames tot buscant-lo.
A fora comença a fosquejar, s’atura davant d’un bar i, malgrat la penombra imperant i la calitja nicotínica que ho embolcalla tot, es decideix a entrar. Ja li està bé. Agafa el diari esportiu, molt rebregat a aquestes hores, de damunt d’una taula de fòrmica i s’asseu a un racó de la barra. Des del lloc escollit, veu i sent el que diuen a les notícies de la tele i, alhora, té una bona panoràmica del bar. Demana una cervesa i comença a fullejar el diari. El dia ha estat llarg, cansat i espès. Intenta recordar el nom de tots els companys amb els quals ha coincidit al llarg del dia i amb qui ell s’ha presentat com a Pepelu, el qui estarà a la seu de Madrid, d’on avui ha sortit ben de matinada. Bada amb les notícies esportives de la tele, molt centrades amb l’equip rival. El copiós i tardà dinar que han fet, sumat al cansament, el tenen un punt desganat, però es deixa seduir per la bona pinta que fa l’ensaladilla russa des de dins la vitrina on tenen les tapes. En demana una ració i una altra cervesa. Sent la musiqueta i es fixa amb l’incessant pampallugueig de la màquina escurabutxaques. Llegeix, més enllà del titular, les notícies que parlen del seu equip. L’ensaladilla li ha despertat el cuquet, raó per la qual es decideix a demanar una tapa de mandonguilles i una cervesa. Sent cops en una sala annexa al bar i ràpidament els identifica amb els trucs de la pilota i dels jugadors en el rectangle del futbolí.

Quan es decideix a marxar, demana al cambrer què li deu i mentre aquest li compta, dóna un cop d’ull a la sala annexa. És plena de joves – ni rastre de cap noia – al voltant del futbolí. Deuen rondar entre els vint-i-pocs i els trenta-molts anys. Riuen, criden, s’exclamen, protesten... A la sala també hi ha un billar americà, un pinball Playboy i una diana per jugar a dards. S’hi quedaria una estona badant, però està massa cansat... Potser demà. Paga i marxa cap a l’hotel.


Croissantets dolços.
Croissantets salats.
Suc de pinya.
Cafè.

En José Luís arriba a les oficines quan passen alguns minuts de les nou del matí. De seguida es posa a fer feina amb en Manel, l’informàtic en plantilla de l’empresa, que s’encarrega, entre d’altres, de fer la formació tecnològica dels nous empleats. En Manel ha donat d’alta les adreces de correu electrònic per en Pepelu, li ha estat fent una explicació global dels processos informàtics a seguir, en el seu dia a dia, davant les diferents situacions que se li presentaran, li ha fet una demostració detallada de com funcionen els programes utilitzats per gestionar les diverses tasques a desenvolupar... En José Luís va perdent l’interès i l’atenció a mesura que van passant els minuts, fins que s’ho acaba prenent com un pur tràmit. Han desaparegut les preguntes de primera hora del matí i s’ha donat pas a un semenfotisme recalcitrant...
Quan la situació comença a incomodar a ambdues parts, la Nuri treu el cap per la porta del despatx on estan reunits i els convida a fer una aturada per fer un petit refrigeri. Els explica que avui és l’aniversari del senyor Pumarola, el gerent, i per celebrar-ho ha portat croissantets dolços i salats de la millor pastisseria a vint-i-cinc quilòmetres a la rodona, i sucs de fruites. El gerent no ho reconeixerà a ningú, però s’ha decantat pels croissants i no per una coca de sucre i alguna teula de xocolata, com havia vingut essent habitual els darrers anys, perquè està content d’haver trobat, després de molts intents, la persona ideal per responsabilitzar-se de la seu madrilenya.
En José Luís troba una bombolla d’aire dins l’espessor en que estava submergit des de primera hora del matí. Li agrada la conversa, pren un petit croissant de frankfurt. Es mou bé entre la gent, ara es decanta per un de sobrassada. Té ganes d’explicar, n’escull un de tonyina. Busca despertar alguns riures, ara li fa el pes un de pernil dolç i formatge. Està millor aquí, amb el got amb suc de pinya als dits, que pas en el despatx d’en Manel simulant la confecció d’una oferta per un client fictici. Al adonar-se que tothom va tornant als seus lloc de treball, n’agafa un de xocolata blanca i un darrer de xocolata negre, els posa damunt d’un tovalló i desfila cap a reprendre la feina. Abans, però, s’atura davant la màquina de cafè i n’escull un de llarg.

Al cap d’uns minuts, just quan acaba d’escurar les darreres gotes del cafè, explica a en Manel que ahir al vespre va estar en un bar on hi va conèixer uns joves gitanos molt agradables, molt ben arreglats i allunyats dels estereotips amb que ell els associa. I, aprofitant la introducció, li pregunta si n’hi ha gaires, de gitanos, per aquestes terres. “Sí... No... Bé, forces.” li respon l’informàtic, mentre li explica que a determinats barris n’hi pot haver més o menys, però que hi ha un barri, el de Les Casetes, possiblement dels més degradats de la província, on la majoria de la població és d’ètnia gitana. És un d’aquells llocs on tot el que busquis, ho pots trobar...


Minestra de verdures.
Escalopa milanesa amb patates.
Dues cerveses.
Cafè.

Porta dos dies i mig a l’empresa i ja comença a tenir una idea força aproximada de què volen, de les expectatives – a mitjà termini – que dipositen en ell, de les tasques que haurà de desenvolupar de manera autònoma, dels procediments que li resultaran més carregosos de complir al peu de la lletra... De la mateixa manera, ja comença a tenir una idea aproximada de com acontentar el director comercial i el gerent, de com ha de tractar al personal de les oficines per obtenir-ne certs privilegis... En José Luís rumia això mentre es renta les mans i es refresca la cara al lavabo del restaurant on han anat a dinar, precisament, amb el director comercial i el gerent. Se’ls ha fet molt tard, té el pensament mig entumit i fa estona que les tripes li ronquen.
Com era d’esperar, anant a dinar amb els acompanyants que té, només de seure a taula, contràriament al que ell hagués preferit, la conversa continua tractant temes de feina. Abans d’en José Luís hi ha un seguit de noms que s’han responsabilitzat de la tasca per la qual ha estat escollit, amb un llarguíssim historial de fracassos empresarials i amb innombrables decepcions – val a dir que per ambdues bandes. És per això que, el senyor Pumarola i l’Eudald Domènech, responsable del departament comercial, estan disposats a il·lustrar-lo amb les ventures amb què els seus precedents homòlegs han aconseguit, ben escasses vegades, els objectius marcats però, sobretot, s’han anat entrebancant – molts d’ells caient i no essent valedors de noves oportunitats – en la tasca encomanada.
Quan la cambrera els ve a prendre nota del que menjaran, en José Luís s’ho agafa com un petit respir, on podrà parlar de quelcom més que no siguin els molts objectius a assolir i les cada vegada més limitades capacitats de maniobra que percep tindrà, malgrat estar treballant sol a més de set-cents quilòmetres de la central. Es decanta per una minestra de verdures, inevitablement recordant les disputes que es tenen amb la Puri cada vegada que té un plat de bullit a taula, i per una escalopa a la milanesa. Per beure, li ve de gust una cervesa, però fa l’esforç i el sacrifici de demanar-la sense alcohol, a contracor. Estant amb qui està, no està de més abstenir-se’n.
La direccionalitat de la conversa no s’altera quan en José Luís ha demanat la segona cervesa, també sense alcohol, ni varia fins que la cambrera els interromp per demanar-los les postres. Ni fruita ni pastís del dia, opta d’anar de dret al cafè, on també s’autoimposarà l’abstenir-se de les gotetes de Maria Brizard. Li aniria bé la dolçor de l’anís per apaivagar l’amargor de saber que estarà localitzable en tot moment – geolocalització via GPS, n’han dit? –, intueix que mitjançant l’ordinador i el telèfon mòbil; i l’agre sensació d’haver de reportar diàriament les tasques realitzades i les programacions vigents. N’estava al cas des d’un primer moment, però no se’n havia fet l’idea exacta fins ara.
I és durant la petita distensió cafeínica quan en José Luís pregunta als seus superiors pel barri de Les casetes, tot fent al·lusió a la inexistent notícia – que simula haver llegit, entre cervesa i cervesa, ahir vespre – i que parla d’una espectacular batuda policial per desarticular un clan familiar dedicat a l’extorsió de petits empresaris del món de la construcció i al tràfic de drogues. Tot el que coneixen, el senyor Pumarola i l’Eudald, d’aquest barri els ve donat per les poques notícies que apareixen als informatius comarcals de la televisió, les minses línies que omplen algun diari de proximitat i les moltes llegendes urbanes que, empeses, modificades, retocades i exagerades pel boca-orella, corren per la comarca. I és amb imatges tals com la d’un cavall esvelt malvivint en un tercer pis – sense ascensor – o l’estampa d’una gran foguera al mig del carrer rotllada de mans i esgarips flamencs, que s’aixequen de taula i se’n tornen cap a la feina.


Cafè
Galetes de civada

El matí se li ha fet llarg i carregós. El migdia, amb el dinar formatiu que ha tingut, curt en excés. I la tarda, tot i haver pogut prendre-se-la amb major distensió del que era d’esperar, no afavoreix que els minuts corrin veloços. És per això que convida a en Josep, l’encarregat de logística i qui gestionarà tots dels mecanisme d’enllaç en les trameses entre la central i en José Luís – i a la inversa –, a un cafè de la màquina expenedora. En Josep tria un tallat descafeïnat, com cada tarda, i l’acompanya amb un parell de galetes de civada, que ha tret d’un calaix polsegós. N’ofereix a en José Luís, que està escollint un cafè curt sense sucre, el qual n’accepta també un parell. Irremeiablement també hi troba a faltar les gotes de Maria Brizard, perquè resulta ser un cafè dolent, molt dolent. Les galetes, gens saboroses i remollides a més no poder, tampoc hi ajuden. No diu res, però... com es pot menjar aquesta merda en Josep? El que sí que li pregunta és com s’ho ha de fer per anar al barri de Les casetes, on segons li explica viuen la Dioni, en Lolo i els seus tres petits, parents tots ells de la Puri, i que no veuen des que eren veïns del mateix bloc, abans de marxar precipitadament i sense gairebé acomiadar-se.
En Josep no hi ha estat mai, però sap que és a l’altre extrem de la ciutat, prop del pavelló d’esports i dels concessionaris de cotxes, i, crèdul, encantadot i bonàs com és, així que li explica.


3 cerveses

Quan ha plegat, a diferència dels altres dies, en José Luís ha anat de dret a l’hotel. No ha entrat ni al pàrking amb el cotxe, l’ha deixat damunt la vorera, amb els quatre intermitents pampalluguejant, i d’una revolada ha pujat a l’habitació, per deixar-hi la bossa amb l’ordinador portàtil i el telèfon mòbil. Ha passat cinc segons pel lavabo i ha tornat a marxar.
Amb el cotxe, ha passat per davant del bar on cada capvespre hi ha fet alguna cerveseta. L’ambient, avui també, és el rutinari. Faci el temps que faci, la calitja nicotínica no remet. Avui, no s’estarà de fer les seves cerveses, però les farà en algun altre escenari. Travessa amb el cotxe, sense cap pressa, la ciutat. No canvia en cap moment de carril. No només no accelera en cap moment per intentar passar-se els semàfors que es posen en àmbar, sinó que alenteix la marxa de seguida que el verd dóna pas al carbassa. Això li val alguna esbroncada en l’idioma dels clàxons, però li és indiferent. Bada al volant, mirant els vianants que formiguegen pels carrers. Passa molt a prop d’aquell edifici – o és un monument? – històric, que des que va arribar, no han deixat de repetir-li que ha de visitar. Serà tota la visita que en farà. Si estigués amb la Puri i el petit Lorenzo, a fe de Déu que l’hagués visitat, com l’aqüeducte de Segòvia quan van anar a la Setmana Santa de Valladolid; la catedral de Sant Juan d’Albacete, en aquella aturada camí de Benidorm aquest estiu; i tantes d’altres... Però és clar, si estigués amb la família tot plegat seria ben diferent.
Segueix travessant tota la ciutat. La foscor ho ha envaït tot, de manera que alenteix encara una mica més la marxa cada vegada que vol llegir alguna senyalització... Això, alhora, li priva d’anar badant amb la gent. Quan comença a distingir els rètols lluminosos amb les marques de vehicles, la qual cosa indica que és molt a la vora del seu objectiu, es centra en localitzar un bar on poder apaivagar la set que de sobte l’ha envaït. En detecta un, just al peu del trencant on hi ha el rètol indicatiu de Les Casetes. S’aparca al peu de la porta. Comença a ser tard i la clientela habitual – que l’omple matins, migdies i mitgestardes – ja deu haver retirat. Seu a la barra, demana una cervesa, que la cambrera li serveix al instant, i agafa el diari d’esports, del tot rebregat. Sense temps d’acabar la lectura de la contraportada – quelcom que fa inclús abans d’ullejar la portada – i de veure els titulars destacats, ja ha deixat el got de tub sec. Demana una segona cervesa, que es beu més pausadament, mentre intercala la lectura en diagonal de les notícies fullaraca amb l’atenció que presta als vehicles que trenquen i enfilen el repetjó que deu portar a Les Casetes.
Es mira els platillos de dins la vitrina frigorífica. Ensaladilla russa. Seitons en escabetx. Cargols amb sèpia i salsitxes. Gambetes pelades saltejades. Morró de porc. No sap discernir si és per manca de gana, per nervis o per l’aspecte menys temptador dels platillos, en comparació al seu bar, on s’ha deixat caure els últims dies, però s’acaba decantant per una cervesa més, maldit a seques.
Quan l’escuma és a mig got, la cambrera diu a en José Luís que estan a punt de tancar. Fa un últim glop, paga les seves cerveses, replega el diari i es dirigeix cap al cotxe. Un cop ha traspassat la porta, gira cua i demana a la cambrera si li pot activar la màquina expenedora de tabac. Introdueix les monedes, pren el botó amb el logotip de Ducados negre, recull el paquet i, malgrat el dringar de les monedes, s’oblida de recollir el canvi.
Un cop al cotxe, l’engega, vigila pel retrovisor que no vingui ningú i d’una revolada encara la pendent que el durà al barri de Les Casetes. El cotxe s’hi estarà, aparcat, poc més de mitja horeta.


Dejú

El desperta el repic estrident del telèfon de l’habitació. Fins avui no n’havia sentit el so. Quina mala llet té qui n’ha escollit aquesta agra melodia. Obre els ulls i s’adona que la lluminositat que s’escola per darrera la cortina no és la que hauria de ser. En José Luís s’adona que s’ha adormit, són gairebé les onze i fa dues hores que el deuen estar esperant. Opta per no agafar el telèfon. L’últim pic el sent des de dins la dutxa.
Un quart d’hora més tard, arriba a l’empresa. No té gana, però tampoc podia passat pel menjador de l’hotel, car el servei d’esmorzars dura fins les deu en punt. No ha trobat convenient, tampoc, aturar-se enlloc. Tot i la dutxa amb aigua freda, que li hauria d’haver resultat revitalitzant, fa mala cara. Es dirigeix de dret al despatx d’en Manel, l’informàtic, amb qui havien quedat fa un parell d’hores, per fer l’últim repàs a tots els elements informàtics, abans d’empaquetar-los i deixar-los apunt perquè se’ls pugui endur. També serà el moment de plantejar els dubtes d’última hora que tingui i així solucionar-los in situ. És així que en José Luís s’interessa pel funcionament del geolocalitzador GPS – en van dir així, no? – del mòbil o del portàtil, com ahir li van explicar el senyor Pumarola i l’Eudald. Una ombra enfosqueix i accentua la mala cara d’en José Luís, quan en Manel li explica que el dispositiu GPS està integrat en el vehicle de l’empresa, és quelcom que hi és i que funciona amb total autonomia.
Per l’actitud que pren, més enllà de la mala cara que fa, en José Luís no percep l’ambient tens que es respira a les oficines. I si el percep, es pot afirmar que no és conscient de la gravetat de la situació. Han resultat ser només dues hores de retard, ingredient indispensable – el del retard, però no el de les dues hores – en el món comercial.
Mentre en José Luís encara levitava pels móns onírics, la seva absència en el despatx ja havia començat a germinar l’ombra de la desconfiança en el senyor Pumarola i en el rateta del seu secretari, sempre disposat a atiar les brases alienes. La llavor de la desconfiança i de les desventures, sobretot associada amb la seu d’en José Luís, té una llarga història i un periple ple de sorpreses, raó per la qual amb quatre gotes ja despunten els primers brots. Un negoci, damunt les seves espatlles i sota les seves ordres, que apuntava molt bones maneres, però que un dia per l’altre va fer aigües sense saber-se’n causes convincents. Unes actituds comercials i d’autogestió esperançadores, però arriscades i amb maneres llibertines en excés per ser alliberades a més de set-cents quilòmetres de la central. Un barri estigmatitzat i marginal, com el de Les Casetes que apareix en converses on mai s’espera que hi aparegui. Un retard exagerat en condicions normals, però sobretot excessiu en un període de formació inicial a l’empresa. I, per damunt de tot, l’estacionament del cotxe d’empresa en un barri on a ningú fa gràcia anar, durant mitja hora, i molt menys a les portes de l’hora de les bruixes, tal com va comprovar amb el geolocalitzador l’encarregat de la flota de vehicles, seguint les ordres del senyor Pumarola. Són excessius corcs que roseguen la bona fusta amb la que s’hauria de construir la confiança vers algú, són els corcs d’en José Luís dels quals se’n desconeix les seves verdaderes intencions, però dels quals se’n perceben les seves formes desagradables.
I és en dejú, quan s’ha sobrepassat la sagrada, per la Puri, hora de l’Angelus, quan el senyor Pumarola encomana a l’Eudald la decisió inalterable que haurà de comunicar a en José Luís: queda acomiadat.
Minuts després, és el mateix Eudald qui li fa firmar tota la paperassa, qui l’acompanya a l’hotel, a recollir la bossa que voluntariosament li va preparar la Puri i que tornarà ben desmanegada, i que el durà fins l’aeroport, on a les dues del migdia surt un avió amb vol directe a la seva ciutat. La situació dins el cotxe és incòmoda, cap dels dos demana explicacions ni està disposat a donar-les.

Mentre espera per embarcar, en José Luís truca a casa. L’agafa el petit Lorenzo, que estava dinant. La mare és a la cuina. “Digues-li a la mama que torno avui, en comptes de demà. Ara agafaré l’avió, però no patiu per l’hora que arribi. Ja us explicaré tot com ha anat. Un petó.”
Abans d’arribar a casa, de segur que s’aturarà un moment al bar i sempre és un detall avisar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Calaix_de_Sastre

4 Relats

0 Comentaris

461 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00