forces oposades

El títol em fa pensar en aquestes forces que empenyen cap a la desesperació i el buit i d'altres que estiren cap a l'esperança i la superviviència...
El poema és aclaparador, imatges despullades i nítides, sense guarniment, només amb les paraules justes.
No vull veure l'ombra de la mort dibuixada en aquesta mirada des de dalt del precipici.
Només la por, el dubte, la lluita interna de l'ésser humà quan no troba en un moment determinat la llum i la força de la seva ànima.

És intens i trist, deixa un regust de solitud i dolor que gairebé fa mal.
Crec què és un poema molt bo en estructura i contingut, un dels millors que tens, però em preocupen les llàgrimes eixutes que sembla haver-hi entre les línies.

Una abraçada Edgar!

Només espero, de debò, que aquest poema no vulgui transmetre el que sents... Espero que sigui tan sols un intent de transmetre una visió personal del suïcidi, que altrament, aconsegueixes a la perfecció.
Has fet un poema persuasiu i dotat d'una estranya vigoria que et sotraga els sentits. L'eterna controvèrsia de l'ésser humà en situació límit...
El trobo un poema extraordinàriament bo, Édgar!
Una abraçada!