Forats en el silenci

Un relat de: Mena Guiga
Tu anaves vestida de color cúrcuma. Per fer-lo activable cal pebre negre (diuen), però tu no eres de l'espècie que li vagin les espècies. T'irritaven l'anus, al·legaves. Més aviat t'haurien fet expel·lir foc de la gola, com una víbria. En no fer-ho, la cremor t'hauria creat...forats interns, forats inferns.

Jo anava vestida de color púrpura. Si deies 'porpra', i no és excusa ni explicació, no feia el mateix efecte.

Tu, cúrcuma; jo, púrpura. Entesos?

I, sí o sí, jo també amb forats...en el mutisme.

-Sí o no?- preguntava un noi a un altre noi, asseguts a la taula del nostre costat. Podrien ben bé haver estat els nostres fills. Parlaven de música, un era mig forani, tenia el Proficiency d'anglès, cantava en un grup i vivia fent de monitor d'això d'allò d'aquí i d'allà.

Ambdós closca-esquilats i a la nuca un reguitzell de rastes que els assolien la part dorsal de l'esquena. El 'sí o no?' equivalia a 'sí o què?' que va ser repetit pel que preguntava uns quants cops.

Els mosquits, múltiples arran una ploguda forta recent, es van decantar per les sang cap als colors cúrcuma i púrpura, que les teníem força àcides. La dels joves la guardaven, tal volta, per a postres, però no van ser-hi a temps. De sobte van marxar, el gel als gots dels refrescos encara sòlid, cinc cèntims d'estrenes al platet (el cambrer, vam endevinar, pertanyia a la colla o havia estat company d'escola), les cadires mal col·locades (que tingués feina, no el renyessin per estar badant sense fer res com si observar enlloc fos fer res) i el cendrer absent de presències tabaqueres.

La taula acabada de desocupar esdevingué una mena de forat a la terrassa de casa antiga adaptada com a cafeteria tot l'any.

Ens vam espantar una micona.

Vam tenir prou rapidesa assenyada de colpejar-nos l'una a l'altra el cap, lleugerament. Els dos nois ja eren al carrer (un caminava de puntetes, cosa que per turmells i/o genolls no pintava bé) després d'haver orinat de color or vell amb aroma d'il·lusions de l'edat. El forat per als pixats se'ls endugué claveguera avall.
Cap dels dos no currava aquells dies. Dormir i festa, projectes de viatges a curt, mig i llarg termini, amistats esperant-los a l'ample i proper i no proper estranger. Obertura d'horitzons.

Nosaltres ens vam quedar soles amb les tasses que havíem dut de casa, per al te en aquella terrassa. Els del local ho permetien, clientes com eren. Maniàtiques, qui no? Tasses decorades amb motius florals delicats en motiu d'un cert tipus de poesia que ho demanà al terrisser-autor (amic d'ambdues, traspassat), amb nanses amb forma d'orella de follet. Platet a joc. La cullereta, a més a més del sucre -que acostumàven a deixar- era dut amb el pot amb les infusions i el compta-minuts (havien de ser set exactos).

Remenàvem les nostres tasses fins i tot buides. N'erosionàvem els culs. Lentament, dia rere dia, fins que s'hi fes un foradet lleu que aniria a més. Llavors les culleres s'aturarien, per més que les nostres mans volguessin continuar.
Forats en el silenci.


Comentaris

  • Autocorreccions i quedo encalmada[Ofensiu]
    Mena Guiga | 18-09-2019

    Lídia, has de, encara més, mirar-te bé el que penges. I la Lídia s'autorespon: sí.

    acostumàven---acostumàvem
    com éren---com érem
    per les sang---per la sang
    que les teníem força àcides---que la teníem força àcida

  • La flaira.[Ofensiu]
    Nil | 18-09-2019 | Valoració: 10

    El teu relat requereix, com tots, forta concentració per copsar el que ens vols transmetre, i no pas pel vocabulari que empres, sinó per com combines les paraules. Vet ací on rau la teva unicitat literaria! Perquè llegir-te, malgrat la forcejada que hom ha de fer... el plaer per la lectura és tostemps immens. M'ha agradat, a Forats en silenci, com vas desgranant els personatges i el que s'esdevé i per damunt de tot la flaira romàntica i nostàlgica que l'acompanya. EL'aroma.nhorabona, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

796 Relats

848 Comentaris

312459 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com