FORA DEL SEU TEMPS

Avui a primera hora del matí, quan l’albada ja finia, m’he estat una bona estona contemplant aquell paisatge format per muntanyes mitjanes, de suaus i ondulades carenes i valls poc profundes, per on les boirines hi feien la darrera passejada abans d’esvanir-se. Més que mirar el paisatge, gaudia amb el joc de llums, ombres i penombres amb les que el sol rasant m’obsequiava. Pensava que durant la major part del dia el sol simplement ens il•lumina i deixa que la natura faci la seva via. Però hi ha dos moments màgics en que es manifesta en tot el seu esplendor: l’albada, al saludar-nos i la posta, quan s’acomiada. Sens dubte, el naixement i l’ocàs, son les millors hores diürnes per gaudir de la magnificència del nostre sol. La gamma del colors d’una imaginaria paleta pinten el cels, els núvols, el pla i la muntanya amb una infinita varietat tonal.

Gairebé d’esma m’he mirat el roserar. Feia alguns dies que havíem tallat les darreres roses que hi quedaven. Les unes ja ben marcides, les altres en fase de mustiguesa. També vam tallar totes les poncelles i els capolls que encara tenien reclosos els pètals, perquè havien esgotat la força per al seu esclat alliberador. No havien reeixit i es van quedar a mig camí.

M’he adonat llavors que l’aspecte del roserar, sense flors, es francament depriment, sense cap mena d’al•licient visual. I ho és més, encara, desprès de gaudir del meravellós espectacle que he contemplat amb la mirada posada al cel i no pas sobre la terra que trepitjo. Res a veure amb l’època de plena florida dels rosers, curulls de roses, quan s’ofereix als nostres ulls aquell rosaci estol de flors que han embellit durant un temps els agullonats rosers. Les contemplem, gaudint de les tonalitats cromàtiques dels seus pètals i les olorem gaudint del seu penetrant perfum.

De sobte, un raig de llum filtrat entre l’arbreda, com una llampada enlluernadora, ha il•luminat un punt concret del roserar, just on hi havia una rosa. Una rosa extemporània. Una rosa en la que la perfecció s’ha transformat en matèria i ha esculpit la bellesa perquè l’ésser humà la percebi en tota la seva dimensió. Una rosa flamígera, cada pètal un flameig.

Però... Què hi feia allà aquella rosa, si no hi havia de ser ? Ja li havia passat el temps i les condicions per florir no eren les adients. S’havia endarrerit en el seu procés, però malgrat tot va esclatar amb força i vigor. Els seu pètals, d’un color roig sang, desprenien una intensa fragància.

Potser que la llampada del sol sobre la rosa, l’única rosa del roserar, només hagi estat una casualitat.... Potser és un críptic missatge que metaforitza que no podem defallir malgrat que les circumstàncies ens siguin adverses i que, sempre, hi ha lloc per l’esperança... Potser que, tot plegat, només siguin imaginacions meves, fruit d’haver gaudit d’uns moments que han fet enlairar l’esperit i han estovat la racionalitat... Potser vol dir, simplement, que tot pot ser possible...