Fora de servei

Hora de plegar. La infermera d'Oncologia ja haurà baixat al pàrking, llàstima!. Sembla que m'esquivi. Haurà parlat amb la grassoneta dels Laboratoris?. No hi ha cap ascensor en la meva planta. Batibull de bates blanques a dreta i esquerra. Rialletes i xiuxiuejos. Mentre espero, no puc evitar de pensar en els problemes de física sobre acceleració, aquelles estúpides situacions d'estar damunt una bàscula i que l'ascensor es despengi per art de màgia i notis la ingravidesa gratificant. Se'm foten els pèls de punta cada cop que hi penso, però és la primera part del "ritual". Suposo que és un trauma causat per les continues tombades en aquesta assignatura durant la meva època d'estudiant, però mai baixo per les escales. S'obren les portes. Entro mirant l'espai insondable i fosc que queda entre la caixa i el terra del pis. Un hàbit malaltís. Hi tiro el xiclet mastegat, un paperet o una escopinada. Suor freda. Tinc un bon presagi - com sempre -. La porta es tanca a poc a poc. Em recolzo en una de les parets, mentre em miro al mirall. Em qüestiono a qui se li va ocórrer posar-hi miralls. Somric, jo tindria una bona resposta. A psiquiatria dirien que el que em passa només té un nom, claustrofòbia, però no és això, és quelcom totalment diferent. M'agrada l'olor de perfums barrejats que es concentren en tan reduït espai, m'encomano al meu sant patró per tal de coincidir a soles amb alguna dona, imagino les seves reaccions en cas d'aturada sobtada per avaria o senzillament, per pura voluntat. O quan m'apropo més del compte. M'escalfo abans d'arribar al nivell inferior. Sóc un autèntic fetitxista. El pitjor no és que m'enxampin, això encara em posa més, el més penós de tot és que en altres ambients, estic malauradament fora de servei.