Fora de cobertura (immòbil)

Un relat de: xelofont

Em vaig asseure al bar, el Gerard, el Josep, el Gustau i la Laia van col.locar-se rodejant la taula del local on havíem escollit passar la tarda, tot fent un café entre amics.
Estava mirant la decoració del local, era com una imatge molt repetida a la meva visió, no creia que fos lletja però si la trobava massa repetida, com si no importés el lloc que triessis, perqué a cent metres te n'apareixia un altre idèntic.
De totes maneres el negoci els anava bé, això saltava a la vista, el local era força ple, la gent crida la gent, vaig pensar.
Mentre conversava amb en Gustau d'aquest tema, el seu mòbil va a començar a sonar, era la seva xicota que li explicava com li havia anat el dia a l'oficina. Abans, vaig pensar, la il.lusió de veure's se'ls presentava a les vuit del vespre, quant ella sortia del treball, i en canvi ara ja es podia explicar la monotonia laboral dues hores abans amb una monótona trucada des d'aquest telèfon impertinent i maleducat.
La meva conversa amb en Gustau es va acabar quant un èxit de "La oreja de van gogh" va sonar al seu mòbil.
Els meus ulls es van dirigir aleshores cap el Josep. Ell es dedicava al món de la música, organitzava concerts. Vaig pensar que parlar de la música del local era una bona manera d'iniciar una bona conversa. Ens vam anar apassionant de mica en mica però ara va ser la Novena simfonia de Bethoven qui va estruncar la xerrada. Era un promotor que li exigia els diners que li devia des de no sé quant i es van capbussar en una discussió telefònica. Jo em vaig quedar altra vegada sense cobertura sospirant per perdre la segona conversa en tan poc temps.
La Laia em va mirar amb cara de complicitat, vaig entendre que ella havia comprès la meva solitud. Vam començar parlant de qualsevol banalitat, abans que una altra musiqueta fulminés el tercer intent de conversa, que ja es dirigia ferma sobre la necessitat que té l'home de comunicar-nos continuament. La seva mare la va trucar perquè havia de portar urgentment el tall pel sopar d'aquella nit, ja que a ella era impossible anar-hi. Ens vam acomiadar, ningú més va adonar-se que la Laia marxava i jo havia perdut la penúltima oportunitat per portar a terme la idea inicial: pendre un cafè i compartir paraules amb una gent estimada.
La meva ansietat es va girar cap a l'última persona que restava lliure en aquella taula tan plena de paraules sense mirada. Era en Gerard.
Estava mirant una revista, embaladit en una plana on proporcionaven la fàcil possibilitat d'adquirir un mòbil, no li donaven cap opció, o ho feia o era simplement un inútil.
Vaig desistir d'iniciar un altre intent de conversa, ja que els seus ulls brillaven davant la presència del meu gran enemic, seduits pel preu que li oferien per aquell estri de comunicació entre humans.
Arribat aquell moment, on tanta gent compartia aquell cafè, em vaig descordar els pantalons i em vaig començar a sacsejar, diria que amb ràbia, el meu inmòbil membre. Sí, me la vaig pelar.
Ningú de la taula va prendre atenció al meu acte però segur que alguna persona al bar se´n va adonar , i a més d'un li vaig donar una idea.
Em vaig córrer sobre la taula, alguna goteta va caure al cafè amb llet d'en Gustau, que totalment abstret per la conversa telefònica, se'l va veure amb tota normalitat.
Vaig dirigir-me al telèfon públic del bar i vaig trucar al Francesc. Ell segur que no li faria res prendre un cafetó amb mi i prou.
La seva mare em va dir que no hi era i que no sabia on podia trobar-lo.
Quina llàstima!, vaig pensar. I a sobre el Francesc no té mòbil per poder-lo localitzar.

Comentaris

  • Facilitar la incomunicació[Ofensiu]
    markitus | 19-05-2007 | Valoració: 10

    Molt bo, és molt cert que un estri que en teoria ens ha de facilitar la comunicació, en moltes ocasions acaba fent tot el contrari, boníssim.

  • Facilitar la incomunicació[Ofensiu]
    markitus | 19-05-2007

    Molt bo, és molt cert que un estri que en teoria ens ha de facilitar la comunicació, en moltes ocasions acaba fent tot el contrari, boníssim.

  • on és la gent?[Ofensiu]
    vanesa | 29-04-2007 | Valoració: 10

    cada dia ens perdem en converses alienes i ens oblidem que al costat tenim dues orelles i una boca que està disposada a compartir, m'agrada que hi posis humor a una escena tant trista.Noi,em sorprens!

  • Clar que sí!!![Ofensiu]
    Girard | 27-04-2007

    RIIING RIIIING!!! Absent o present? Això és comunicació com a relació??'m Ai Déu meu...
    Molt bo!!! ENdavant!!!

    Girard

  • Penjats com un xoriço[Ofensiu]
    Nubada | 23-04-2007

    Molt bo. Qui més qui menys (palles a banda) ens hem trobat més d'un cop penjats com un xoriço davant d'un interlocutor a qui li acaba de sonar el mòbil. És difícil trobar l'equilibri entre la dependència i el rebuig... un moment o altre ens trobem enganxats per la joguineta...

  • ginebre | 23-04-2007

    Boníssim relat xelofont!! Si son aquests relats les teves primeres paraules ( com dius a la bio) , em sembla que seràs un boníssim relataire. Et felicito i t'animo a seguir.
    I les reflexions sobre la comunicació, amb l'àcid humor que gastes, genials!
    Tornaré!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

xelofont

41 Relats

83 Comentaris

37644 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
ni penso el que escric, ni tinc guió, ni tan sols ho remiro, full o pantalla en blanc i a veure que surt.
Per tant no hi ha perfecció però espero que almenys el resultat sigui fresc i sincer.
Tinc un blog " un pirata anomenat peter pan", suposo que amb el títol ja es pot imaginar el que es pot trobar a dins, i en l'escriptura reclamo això de mi, la meva cara més infantil, ja que la madurés és un premi que mai he entés, tal com el planteja el món que vivim.
El meu mail per qualsevol detallet és xelofont@hotmail.com



blog: http://unpirataanomenatpeterpan.blogspot.com/