Follia

Un relat de: Canela fina
Sempre gaudia intensament de les excursions per la muntanya, ell em mirava des de la distància amb un mig somriure mentre jo intentava seguir el seu ritme i em deia: ja hi ets! Jo esbufegava però arribava i ell em feia un petó al front, em donava la mà i continuàvem junts. Converses que trobaven silencis còmodes, abraçades que vessaven d’alegria, l’esforç sempre valia la pena i un cop al cim, plenitud.
Recordo l’últim cop, va fer un dia espectacular, els colors de la natura ens impregnaven d’una bellesa extraterrestre. Els seus cabells, foscos com la nit, desendreçats, amb la mirada lluitant per fer-se lloc entre les pestanyes negres i espesses, quan les tancava a mi em semblava que el món tancava el llum i ens posava a dormir sota un mantell encoixinat. Me’l mirava amb desig sota l’ombra de l’avet mentre menjàvem taronges, les trobava més dolces i sucoses que mai, el suc em regalimava entre els dits i una gota entremaliada va lliscar per la comissura dels llavis fent camí fins la clavícula aturant-se un moment, saltant l’obstacle per acabar entre els pits. S’alçà i s’agenollà davant meu per a recollir-la amb la llengua, barreja de sal i sucre a la pell.
Sota un cel transparent, damunt la molsa, olor de vida. Els cordons de les botes, massa llargs, cremava el desig, s’hi va entretenir descordant-los. Amb els dits amb regust de taronja va desfer els botons, les cremalleres, totes les traves que anava trobant sota el fred de l’hivern que no aconseguia refredar-nos. Li sentia les mans bullint mentre m’estimava el cos, els mugrons erectes que mossegava sense pietat, esborronada tota jo de plaer. Sentint el pes de l’amor damunt meu va posar-la dins poc a poc, omplint-me de passió, movent-se impetuós agafant-me les natges, ofegant-me amb delit. Petons dalinians, no sabien on començaven ni on acabaven. I jo cremava, incandescent a punt de l’orgasme, quan ell es va aturar per allargar el deliri. La llengua dibuixant camins entre les cames, sentia la follia creixent a cada batec, em castigava amablement a mantenir-me al punt just del clímax. Quan li va semblar que n’hi havia prou em va regalar l’orgasme, amb tres envestides n’hi va haver prou per brollar com la font d’aigua més pura del Pirineu.
Em va agafar la cara amb les dues mans i sota les parpelles que cobreixen de foscor el món, va dir-me: t’estimo, princesa de les muntanyes.
Vaig pensar que sí, que era allò el significat de la paraula felicitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Canela fina

Canela fina

26 Relats

74 Comentaris

18739 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Sempre he tingut la necessitat d'escriure, m'allibera.
De vegades m'agafa un neguit que només s'atura quan el transformo en paraules, últimament he decidit compartir-les.