Focs artificials

Un relat de: aldix

En gairebé un quart de segle, són incomptables les vegades que m'he perdut els focs artificials que anuncien el final inexhorable de les fires de Sant Narcís. Dels primers que vaig viure, en recordo la petita aventura nocturna, que s'iniciava amb la recerca d'una bona posició que permetés observar la immensitat de l'esclat de llum i color que omplia el cel de la ciutat gironina. Això sí, ben abrigada per combatre la humitat i la fred d'un vespre de novembre, amb regust de cotó de sucre, i a prop dels meus pares, per si en un moment donat, necessitava l'escalf o el resguard davant l'ensurt del pim-pam-pum.
Amb els anys, els focs es van anar convertint en l'epíleg d'una llarga dosis d'amistat, amor, aventura..., vivències innombrables que dia rera dia i nit rera nit s'anaven acumulant més o menys borroses en el meu llibre de viatge. Potser per això aquells eren vint minuts d'enyorança, de malenconia, uns moments màgics en què les llàgrimes es converteixen en símbol de felicitat i tristesa alhora.
Aquest any, però, mentre escric aquestes línies, recordo que han d'estar a punt d'iniciar-se. La majoria de la gent ja deuen tenir l' "oooooh" a punt. Potser sortiré per si es veuen des del balcó. O potser ni tan sols això. No tinc ganes de sentir enyorança, ni tristesa. No vull viure aquelles sensacions que any rera any m'han humitejat els ulls. No vull viure-ho ara perquè ja fa massa dies que ho visc. Les emocions m'afloren sense permís, i em costa mantenir la fermesa que em caracteritza. Els motius, molts. Em sento més gran. Durant aquests dies he vist escenes viscudes fa uns anys i que ara ja no em pertanyen. Però també em sento la destinatària de moltes coses que ni tan sols he demanat. Al meu voltant, tot giravolta però torna a mi. A vegades diuen que el temps ho cura tot. Massa sovint sento que les coses canvien però pel que vaig veient no el suficient per a mi. Necessito un final d'episodi com la traca que tanca el bombardeig lluminós. I la clau de tot plegat, només la té aquell personatge de novel·la anomenat destí, que massa sovint m'ha fet protagonitzar la frase "Arrieros somos y en el camino nos encontraremos".
Anhelo el dia que aquests focs d'artifici s'instal·laran dins meu per anunciar-me ben fort l'inici d'un episodi nou, desconegut, i sense reminsicències del passat.

Comentaris

  • tornen...[Ofensiu]
    montxita | 14-12-2006

    els focs artificials. Sembla que una nova aventura comença. El destí, o no, qui sap. Alguna cosa fa que res acabi i quan ens sentim tristes algú arriba per arrencar-nos un somriure!!

    Doncs endevant, que voli durant molts anys la bombolla de la Tour Eiffel!!!

l´Autor

Foto de perfil de aldix

aldix

24 Relats

36 Comentaris

26310 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
1981, piano, televisió, desembre, París, lectura, margarides, música, amistat, mar i muntanya, 30, exigent, diaris, natura, Girona, negre, comunicació, gira-sols, viatges, Garrotxa, cafès, somnis... No som més que la suma de les petites coses que anem posant indefectiblement a la motxilla de la vida.