Foc Proscrit

Tic-tac… Cada vegada sent més pròxima l'hora de la mort… Aquest temps toca al seu fi, i tinc por… El que feia poc era eufòria, de colp es torna fred. S'evapora l'esperança entre els meus dits mentre despunta el Sol a l'horitzó… S'acosta el moment en que deixaré tot pel que he lluitat fins ara, i moriré…

Intento recordar el que fins feia poc m'ajudava a tenir fe, i torna a caure'm l'ànima a terra, al veure que era una il·lusió, un simple reflex d'aquell mirall on vaig voler conjurar la bona sort…

Semblava; de veritat que ho semblava, que ell anava a ser qui em alliberés d'aquesta cel·la on em tenen presoner… Després d'aquelles nits de confidència, en les que venia a visitar-me, per parlar amb mí sobre la meua amarga història del passat, per un moment vaig creure de veritat que ell em trauria d'açí, i fugiríem els dos, clandestins i traicioners… proscrits…

Però ara ell ha fugit. Ha escapat amb la seva amant, i ha deixat a un amic que l'escoltava al altre costat dels barrots, abandonat al corredor de la mort… en aquestos temps d'Inquisició, puc entendre que haja fugit per evitar allò del que se'n va adonar mentre era amb mi… Quedar-se per a ajudar-me comporta riscos que ell pareixia dispost a enfrontar. Però una vegada més m'he equivocat, i ara ja no hi ha res a fer… El botxí no tardarà en vindre a rebanar-me el cap o a cremar-me viu.

Sent els passos dels guàrdies que em venen a buscar. És l'ultim moment. El cor em batega més ràpidament que mai, i realment tinc por. Em sent traït, però no per Marcel, que ha fugit per salvar-se, sinó per mi mateix, que vaig esperar que ho faria…

I mentre veig com obrin la porta i m'agafen del terra, i a espentes em treuen d'aquell lloc mugrent de gent que espera com jo que els maten, cante per a mi la cançó que el meu amic em va ensenyar aquella nit d'Agost. Aquella cançó que parla de com es pot perdre l'esperança en la vida…

"Maleït, tu ja sabies com acabaria aquesta història, i per això em vas ensenyar aquesta dolça cançó… Amb la que m'has deixat sol, i amb la que moriré i em perdré per sempre més…"

Han decidit que el foc sigui qui em porte fins la fi del món, qui expire els dimonis que ells han dit que tinc dins meu. L'únic que expiraré quan el meu cos caiga sense vida, serà el dolor que m'ha provocat que marxares sense mi.

Però ja no tinc por, perquè no hi ha res a fer. Pujaré a aquesta pira, perquè aquest és el destí que m'han guardat, encara que no hi crega en tot això. No tinc res a favor meu, i estic sol front al món, que ha decidit de sobte que no he d'existir.

Ja ni les cordes em fan mal, quan les fermen fortament les meues mans a l'altre costat del pilar de fusta on m'han condemnat. El cor s'hem desboca, i tanque els ulls, perquè no vull mirar.

Estic nerviós, i em sorprenc jo mateix, perque vuic que tot açó s'acabe. Vuic morir, perquè l'angoixa d'esperar és molt pitjor. Cada segon que passa és una agonia, i estic nerviós. Però no espantat. Ja no sent por, i no la tornaré a sentir mai.

Molta sort, allà on estigues i amb qui estigues. Aquí, on et vas deixar l'amor, jeu el meu cos mort, calcinat per les flames injustes que no vam evitar. Però sobretot no vuic fer-te culpable, perquè tu sols vas fugir perquè devies… És a mi a qui han condemnat, i qui no devia haver pensat en poder ser lliure i escapar…

Que et vaja bé, estimat Marcel, amic… Recorda sempre que he mort de peu, i sense por…