Foc d'encenalls

Que dur. Jo m'he emportat més d'un desengany amorós, segur que no tan fort com el del relat, i he sentit la soledat depressiva durant mesos així com et dic, més d'una vegada. Crec que la tecnologia pot ensorrar l'amor, també. Encara que més tard ens mereixem un tornar a néixer i sentir-nos feliços i tancar la porta al contagi d'algú que no sabem qui és. És molt dur que juguin amb les emocions d'aquesta manera, m'ha agradat molt el final tendre de la sinceritat. Jo puc cometre un error un dia i després arrepentir-me'n, però aquest joc brut del teu relat em glaça el record i m'ensenya a oblidar coses que vull recordar. Suposo que m'entens doncs tenint en compte que no som perfectes i que sembrar un desengany tan terrible és una estupidesa monumental és cosa d'idiotes, i que costa dir que no al caramel emmetzinat. Per damunt de tot, el que omple la vida, tal com descrius tu, és l'amistat i el goig d'estimar.

Una mica trist després d'haver llegit aquestes línies tan sinceres que són motiu de reflexió per a qui sabem que no reflexionarà, merci per penjar aquest relat, la melanconia que és oblidada després d'actes sincers sempre és bona.

Merci.


Sergi

molt important per reflexionar en l'ús que fem de les noves tecnologies, del contacte directe amb la gent....
una abraçadota sincera
joan

de la vida, encén el foc
i el manté .
Créixer apagar-se...

"No apaga la flama
que vacil.la

No trenca la canya
que s'esberla..."

l'amor. És una dansa.
d'esperits?ànimes?
cossos?

El que canta ja no hi és
però la música és l'aquí
Sempre.

La dansa es materialitza;
d'una i altre alenada.
a un mirall,
que en reflexa
un altre.

Mercès Gypsy!

la teva poesia,
la teva prosa
encén tota flama,
cor que si posa

Ja sabia jo que amb una espelma ben encesa li donaria una mica d'alé a la meva flama vacil.lant!

Molt, molt sincer, molt bon relat. Suposo que molta gent s'hi haurà sentit identificada. Expresses molt clarament el patiment de la protagonista, t'angoixes llegint-ho, però alhora la comprens. És una gran reflexió per un tema molt actual. I és que tens raó, com el contacte directe d'una mirada, d'un cos, d'unes mans no hi ha res. Per tant, una abraçada ben real!
Aleix

...s'ha fet un món a dins internet, un món de fantasia en que la imaginació és la millor amiga, però no hi ha res més dur que la reallitat. Les paraules poden ser escrites, treballades ocultan el que realment és. Com bé dius "No hi ha res com mirar als ulls a aquell qui tens al davant amb un somriure franc"

Una abraçada.

El comentari de la jutgessa, que vaig tenir el goig de lloar i agrair com a participant en el mateix repte, m'estalvia gaires més paraules.
Només vull afegir que el rerefons del relat, el seu subtetxt per recórrer a un terme avui en desús però que va fer furor en la crítica literària fa uns anys, ens enfronta amb els perills de les distorsions de la realitat que pot crear aquest món virtual que avui ens proporciona tants mitjans de comunicació i d'informació. Distorsió o percepció, sempre és relatiu, és clar. ja no sabem fins a quin punt la realitat nostra és més real quan la toquem amb els dits o quan la rebem a través de les ones i les xarxes.
Avui he sentit a la ràdio que el President Tarradellas no es refiava ni del telèfon i que enviava tots els seus missatges a través de missatgers personals de la seva confiança. Però és evident que ja no podem ser com Tarradellas, ni ho vam poder ser mai d'altra banda. Cal entrar en aquest univers de relacions, o si no cal, almenys ens compensa en tot el que ens proporciona: una capacitat d'arribar a llocs i gents on mai hauríem somiat.
Però això no ens ha de fer perdre el que amb tan sàvies paraules ens dius en el paràgraf final, més filosòfic que narratiu: "la importància del contacte físic entre les persones".
Una abraçada,
franz

Veig que ja l'has penjat. Et deixo, doncs, el comentari del repte.

"Foc d'encenalls" explica una història força quotidiana. Noia que s'enamora i noi que juga (podria perfectament ser a l'inrevés). El cas és que ella es penja, desitja, es deleix, vol entregar-se i ell fa el ronsa perquè no té el mateix interès. En aquest cas, has triat el marc d'internet, on l'engany encara és més fàcil. La protagonista, però, casualment, trobarà el noi amb una altra noia i se li esfondrarà la fantasia. Un any, doncs, esperant en va. El final planteja una lliçó: la importància del contacte físic (no virtual) i de poder mirar als ulls a la gent que estimem. Molt creïble la veu de la protagonista, que imaginem adolescent, innocent i confiada. El relat té un ritme àgil. Has sabut combinar bé l'acció i la reflexió, fent avançar la història cap a un final que ja s'intueix des del principi, però no per això perd interès. Una bona prosa, amb pinzellades de bona poesia. El títol està molt ben trobat. Un relat, doncs, que passa molt bé amb el creixement personal com a principal motivació. Sempre és un plaer llegirt-te, gypsy.

Revelador relat ple de.... què escric ? sinceritat.... sí i sí.
M'agrada i comparteixo aquesta frase final:
"Ara, he après la importància del contacte físic entre les persones. No hi ha res com mirar als ulls a aquell qui tens al davant amb un somriure franc, on no hi ha lloc per amagar les frustracions que porten a molta gent a fer mal a d’altres - contaminats encara, per la innocència de temps remots -"
Aposto pel contacte físic, sobretot tàctil, és molt sincer.