FOC D'AMOR

FOC D'AMOR

Dos joves que s'estimaven amb delit encisador
tenien que separar-se, els faltava un bon" racó",
els diners per a casar-se i no els trobaven en lloc.
Ell va decidí embarcar-se, cap a Cuba, que es un tros
de terra, que al que treballa, torna ben forrat amb or.
Que se'n van fer de promeses d'abrassades i petons!
però l'últim que es van fer, estava replet de foc.
D'un foc que mai no s'acaba i sempre perdurarà
que per molt lluny que t'estiguis mai extingir-se podrà.
Ella li donà una rosa tan vermella com el foc
que ell va guardar en s'ha cartera, ven a la vora del cor.
Van passar uns quants anys i el noi no venia encara
i la pobreta nineta estava desconsolada.
Ell treballà molt i molt per recollí molts diners
I tornar ha buscar la noia, per no separar-sen mes
I mentre estava posant els diners en s'ha cartera
veu que li cau un paper, i aquí jo que i he guardat?
va preguntar-se l'amant va obrir-ho i era la rosa!
que aquell dia s'ha promesa, al partir li havia donat.
Mes al veure que la rosa amb cendra s'havia tornat
Així exclamar: vida meva! ara si que haig de tornar
Dons la rosa que em donares quan era apunt de marxar
S'ha tornat tota de cendra i no puc mes esperà.
Com que l'he portada sempre a la cartera prop del cor
M'he adonat que el meu amor, crema mes que el sol mes fort.
I ara estimada, espera'm que prompte ens retrobarem
I ens abrasarem tant fort que mai ens separarem.