Flors

La rosella era la fada,
distant, lleugera
rosella era l'albada
rogenca, misteriosa a la platja.

Era salvatge, naixia a la vora del camí.
La pell de seda, el cos infinit
esperit de l'aurora del nord, calma.

La Rosella volia ser lliure
ningú la tocava, ningú l'observava
de la solitud s'alimentava, rosella
com si no volgués ser estimada.

Rosella era un violoncel,
greu, antic, d'un valor incert
segura de la seua veu
segura del que cantava.


Totes dues, germanes, perquè flors
Olor a mel, olor a neu
però fetes de pètals, ambdues
fetes d'una mateixa ànima.







Magnòlia era la reina
important, altiva, preciosa.
Magnòlia era la lluna plena
del jardí l'ama eterna.

Era sensible, si no la miraves s'espantava.
Els ulls oberts, ulls d'aigua clara
cabells de nacre, ànima argentada.

La Magnòlia dalt d'un tron
repartia bellesa des de l'altura
dient paraules belles, fent-se a cada
paraula, d'una bellesa més delicada.

Magnòlia era la flauta
fèrtil, fina i trasbalsada
lleugera en el pentagrama
de ritme incessant.


Totes dues, germanes perquè flors
Olor a mel, olor a neu
però fetes de pètals, ambdues
fetes d'una mateixa ànima.