FLORS SEQUES

Contra els consells generals, hi ha moments en què un home, una dona, es desvia del camí per emprendre una ruta no recomanada. Aquest fou el meu cas.
Coneixia prou bé la muntanya, els seus viaranys. Ja no era una criatura quan, en una cruïlla, vaig optar per la ruta no recomanada, de la qual en sabia ben poc.
Entre l’Enric i l’Albert, vaig quedar-me amb la segona opció. L’Enric era l’amic de sempre, fill d’una família prou coneguda, gairebé com de casa. De l’Albert, no en sabíem res, inclús per a mi, el seu món m’era totalment ignot. D’ell en coneixia, tan sols, el que em transmetia i el que volia explicar-me. Era afectuós, apassionat, més aviat. Per tant, tota sensació fou més que bona. Havia d’acomplir-se allò de què l’amor és cec. L’encanteri no duraria pas massa.
Enguany, les baladres han fet una florida exuberant. Amb les magnòlies he al·lucinat, per la seva fragància, sobretot. Just em desperto, és el primer que m’arriba i m’incita a somiar de bell nou. Farà prop d’un mes que visc entre elles.
Treballo des de casa; matino i, abans de començar, em dedico al jardí. La primera i la darrera hores del dia són les millors. Hi estic entregada de ple. El trasllat a la segona residència ha estat un encert. El temps se’m passa molt de pressa. La natura, plantes i gespa, són tan agraïdes... Les tisores i el rasclet em fan un bon servei; n’he tret un munt d’herbes i de flors seques. Les heures em donen molta feina, s’enfilen arreu i es fiquen per entre els murets, fets de pedra seca.
N’hi ha d’altres, aquestes són males herbes, enganxifoses, que s’emboliquen entre els “gràtegus”, i es fa difícil distingir-les, però, a elles i a d’altres insensates que s’instal·len i creixen al peu de les truanes, fa anys que les conec prou bé i els dono mala vida, les persegueixo fins aconseguir d’arrancar-les.
El meu jardí i les hores que l’hi hauré dedicat, han estat per a mi, en les etapes més dures de la meva vida, la font de salvació. No és d’estranyar que hi pensi just ara, quan sóc a recer de la magnòlia, recollint les flors, que un cop obertes han caigut junt amb les fulles seques i daurades. És l’arbre que més m’agrada, com a la mare; a casa sempre n’hi havia un ram.
En aquesta casa, que compartíem pares i germans, durant un temps hi vaig estar absent. L’Albert no s’hi sentia còmode, ni per la casa ni per ells. Llàstima que ho vaig comprendre massa tard; això, i també d’altres coses. Per exemple, que era summament irritable, que no se’l podia contradir, que tenia la mà lleugera i bellugadissa i que al llit, per poc que hagués begut, embogia pel sexe i mai en tenia prou.
Aquell dia fatídic, es presentà sense avisar. Aquí, en aquesta casa estimada, que és la meva segona residència, en aquells moments hi estava sola. Feia prop d’un any que ens havíem divorciat. Em trucava de tant en tant, per bé de tenir-ho prohibit, per parlar-me de negocis i acabava demanant-me diners. Aquella vegada, també. Venia begut, i en volia més. S’irrità davant la tònica que li servia i per negar-me al que m’exigia, sexe, també.
Malgrat el seu estat, tenia més força que jo i començà a treure’m la roba amb brutalitat. Coneixia els seus atacs d’ira i, en principi, vaig fer com si cedís. En veure’m nua, però, encara s’excitava més i s’abraonà damunt meu. Em feia mal i fàstic i no me’l podia treure del damunt. D’esquitllada vaig copsar el gerro de cristall amb les fulles seques, però, abans de poder-m’hi atansar, ell l’agafà i l’estavellà contra la tauleta, mentre que amb un tros trencat me’l refregava pel cos que encara jeia sota el seu.
Tot va anar molt de pressa, just enmig d’aquell dolor, li vaig clavar les tisores del jardí que havien quedat amagades entre la meva roba.
Diuen que vaig sagnar molta estona. Ell, encara més.