Flors de Baladre (Pregó Festes La Marina -Eivissa)

Bona nit. Primer de tot, per als que no em conegueu, em presentaré: Som en Vicent, fill de na Pura Riera, des metge de Formentera, i d'en Toni Canals de cas Boter, a cel siga. Vaig néixer un diumenge de maig de fa uns quants d'anys davant de Can Vadell, just després de la becadeta del meu pare i acabada s'escurada de ma mare. Tampoc no hi havia pressa.

Per aquell temps, en el barri de la Marina, naixien molts de boixos i boixes a ca seua mentre el temps transcorria plàcidament com al costat d'una torrentera a s'estiu. Per això, m'he permès agafar com a títol d'aquest pregó el de la preciosa cançó de n'Isidor Marí "Flors de Baladre".

I el vull dedicar als meus pares i a tots els vesins del barri de la Marina d'aquella generació de la postguerra que amb molts de sacrificis i sobretot amb molt d'amor varen fer possible que avui siguem allà on som i siguem qui som.

I molt especialment a tots els que ja no ens acompanyen, però que sempre portarem en els nostres cors. També el vull dedicar als nostres fills per qui hem de seguir lluitant, com varen fer els nostres pares, per aconseguir un futur en harmonia, pau i prosperitat però sense abandonar i trair les nostres arrels que amb tanta cura varen ser plantades en aquest barri (Les flors de baladre, com bé sabeu, no es venen ni per deu ni per cent!).

























FLORS DE BALADRE

Com carall es deu fer un pregó?, és la pregunta que una volta acceptada la vostra proposta em vaig fer tot d'una.
Proposta, per cert, que em va omplir d'orgull i de satisfacció, primer perquè m'ho estàveu demanant els vesins del meu estimat barri de la infantesa, però no tan sols vosaltres ho estàveu fent. Ja fa uns anys que cada vegada que passeig pels carrers de la Marina, cada un dels racons on m'amagava, cada façana que m'enlluernava, cada acera per on corria, cada veu familiar que escoltava, cada fulla dels arbres que ens protegien, l'imponent murada a on ens enfilàvem, el carreró per on jugàvem, les porxades del nostre Cine Pereira que tantes i tantes tardes de romans i d'indis ens havia oferit...

Cada un d'aquestos llocs entranyables ens parlaven, ens contaven velles històries, antigues contances, ens parlaven de l'enyorança d'un temps: del xivarri dels boixos al carrer, el xiuxiueig de les mares fent la xerradeta anant a comprar, dels pescadors i treballadors des moll esmorzant a Can Pou, en el Dorado, a Can Rafal, al Mig Terç o a Can Miquelitus al davant Sa Peixateria, de les singulars tertúlies del Bar Domingo de Ca n'Añón a on es reunien entre altres: Pepe Vadell, Vicent Vinyes, Juan Antonio Bal.let, Pepe Ric, Jose María Selleter, Ripoll, Pepito Serra, Mestre Ruiz, Nuñez, Cachón, Zornoza, Amador Vinyets, en Ramon Balanzat, Manolo Villangómez, es mestre Casetes, Armando Casalis... De la caseta on hi havia els "limpiabotas", en Daniel i n'Antonio enllustrant sabates (ja no en queda cap), de les festes del Club Verdera, de les barberies d'en Toni Gelat, Vicent Palerm i del meu blonco en Rafel de sa Llopia, espais de reunió i vius debats, de les placeres i dels seus llonguets de tonyina amb tàperes de la cantonada de sa Plaça, dels panets de calamars de Can Noguera o el tràfec a l'hora de dinar de Can Costa, de Comidas San Juan o de la Fonda de Formentera.
De les misses del padre José o de don Bartomeu, "es capellà guapo", a Sant Telm i dels boixos en filera cap a escola a les monges de Sant Vicent de Paül a on posaven ordre Sor Maria i Sor Catalina o pujant es Rastrillo camí cap a Dalt Vila a l'escola de don Joan des Sereno o al Seminari.
Dels comerciants enllestint els seus negocis i queixant-se com sempre: Can Xinxó, na Maria d'Ardis, en Melcion Cirer, Can Burgos, Ca n'Escandellet, n'Alfredo de Can Serreta, Can Feliets, Can Pep Felis, les germanes de Cas Cubano, dels forns de pa i pastisseries dels germans de Can Puvil, d'en Pepe i na Pilar de Can Vadell, Ca na Tura, na Maria de Can Sans, Can Rumbo, Can Guerra. Els cafès que servien al bar Rubió, La Maravilla o La Estrella, els gelats i torrons des Valencians. Les ferreteries: Palau, d'en Paco Lleig; Torres Guasch, amb en Juanito i en Juan Adolfo, sempre de conya. Les joieries: Amador de Can Vinyets, en Pepín de Can Pomar, n'Andreu de Can Piña i n'Afrodisio de Ca n'Afro, na Catalina de l'Herboristeria Colom, Can Vinyes, Ca Ses Guerxetes, Cas Coc, Can Pascual, Can Gabrielet, Can Maimó, Can Matar, Can Periquet de ses olles, en Vicent Solaies de Delta Discos, ses bicicletes de Can Serapio, en Bernat de Can Gallet. Les farmàcies del Dr. Marí amb don Bartomeu i els seus fills, Villangómez, Can Solaies, Can Puget. Les sabateries d'en Justo i na Ventura de Can Tarrés, Can Sansano, Can Prats, en Ferrer López, Can Ric, Calçats Montgrí, la loteria de Can Mayans, el colmado Riera del costat del quarter de la Guàrdia Civil, Ca na Jonquereta, les bodegues de Can Jaume, Can Riera i Can Rimbaus, la llibreria i impremta Verdera, el Diari d'Eivissa, l'estanc d'en Victorino, els professors Canyes i Ernesto Ramon, i modistes, dentistes, practicants, metges, advocats...

Un teixit extens i molt ric de vida que brollava d'aquest barri inundant els carrers de la Marina com si fossin torrenteres que anaven a parar al moll, i naltros, com flors de baladre, ens deixàvem portar torrent avall... com ses al·lotes cap a un ball... i com en el bell poema/cançó de n'Isidor Marí: teníem el cor de sol i vent i amb poques coses en teníem prou:

Per Setmana Santa menjàvem cuinat i flaó i ens vestíem de caputxins per anar a les processons amb les confraries de Sant Elm o la del Sant Cristo del Cementiri.
Per Sant Joan, els macarrons i la coca de Sant Joan; construíem fogueres i engalanàvem de banderetes tot el barri.
Per Sant Cristòfol, fèiem guerres d'aigua i explotàvem globus plens d'aigua llançant-los des del terrat de ca nostra per esquitar el personal.
Per la Mare de Déu del Carme anàvem de processó en barqueta pel port i gaudíem de les cucanyes i l'aventura d'aconseguir l'indiot que ens esperava a l'extrem d'un pal ensabonat.
A l'estiu recollíem els retalls de pell que ens donaven els artesans de Dalt Vila i fèiem les nostres pròpies peces: polseres, cinturons, collarets... per vendre en improvisats mercadets al damunt la vorera.
Per les festes patronals fèiem fanalets i organitzàvem guerres de xíndries a la berenada des Puig des Molins.
Per tots Sants menjàvem panellets i trencàvem nous, ametlles i pinyons i ens penjàvem els rosaris de massapà.
El dia dels innocents preparàvem una cartera escorredissa o un duro amb filats i penjàvem ninots de paper de diari a l'esquena dels vianants.... Foníem bosses i envasos de plàstic per fer objectes de broma com una "merda" que acompanyàvem d'alguna bomba fètida que col·locàvem estratègicament a la biblioteca, esquivant la mirada vigilant de na Regina o de na Virginia.
També imitàvem els majors confeccionant cigarros que elaboràvem amb cartó i paper d'embolicar trossejat. Recollíem vidre i l'estany de les ampolles de vi aconseguint així unes monedes...
Teníem club de futbol: l'Atlètic Sa Murada, adoptarem una quisona na Xispa i criarem una camada de cadells: Napo, Susi i Trixi. Pescàvem al moll, navegàvem per la badia, nedaven i bussejàvem en es Laguito, en es Duros o en es Botafoc i construíem carretons per arriar-nos Portal Nou avall.
I la resta del temps què fèiem? jugàvem, jugàvem i jugàvem: a baletes, a pico-zorro-teide, a la taba, a lladres i policies, a toc i palm i a guanyar terreny amb els raorets, un joc precursor del Monopoli, però molt més primitiu.
El Nadal l'ocupàvem trencant ametlles per fer sa salsa, pels reis compartíem els jugarois, cromos, baletes, tebeos, els primers elapés dels Beatles, els Creedence Clearwater Revival ... i la nostra Innocència... tan sols truncada per algun espavilat dels més grossos.

Un dia, un d'aquells avançats ens va explicar d'on venien els boixos! i el més increïble: Per on sortien! No! No podia ser!
Aquell dia ens ho vàrem passar molt malament no ens ho podíem creure i des de llavors ençà ens miràvem les al·lotes amb compassió i curiositat, pensant pobretes: què els espera!!

Ens parlaven d'aquells anys amb certa melangia però a la volta sabedors que aquest barri ha fet feliç tantes i tantes generacions d'eivissencs que avui portam cada un d'aquest racons, personatges i emocions guardades gelosament al nostre cervell, vivències que varen modelar els anys d'infantesa i d'adolescència donant color a la nostra aura i conformant el nostre ésser.

Mirau si és així que fa uns anys érem de vacacions a la Vall de Boí, als Pirineus lleidatans i en saludar una parella que descansava a la vora del camí, curiosament amb les poques paraules que vàrem creuar varen descobrir que érem de les illes, cosa no molt complicada, però el més sorprenent és que aquelles persones que no havíem vist mai abans, amb una sola estreta de mans, ella em va situar com si portés un GPS al front: "te veig de petit jugant davant de Can Vadell", em va deixar glaçat, perquè just allí és on vaig néixer.

Aquest barri avui ja madur, no vol que el condemnin a la pitjor de les penes: l'oblit i la indiferència.
Que l'abandonin, que no li parlin, que no li cantin, que no se l'estimin, que el deixin morir com a una caricatura del que va ser, per convertir-se en un reducte folklòric d'una Eivissa que ja no tornarà.
Les ciutats, els pobles, els barris van transformant-se d'acord a les seues noves activitats i funcionalitats.
Aquest barri conserva el seu caràcter eminentment comercial, però si no trenquem l'èxode iniciat per les famílies que hi vivien fins als anys vuitanta, la Marina es convertirà en un gran parc temàtic, això sí, molt ben pintadet, però com a totes les grans superfícies hi falta autenticitat, vida i hi sobra plàstic i artifici.
Les administracions han de posar a l'abast ajudes i incentius perquè els joves tornin a aquestes cases, que els acolliran entre les seues càlides parets de mares i els contaran le
s velles histories allà viscudes.

Hem de tornar a portar boixos pels seus carrers pels quals ara ja es pot passejar -perquè no hi passen cotxes- i vestits de gala que farien les delícies de qualsevol de nosaltres.
Aquest barri té molts d'al·licients: és al costat del port, en un entorn històric, avui reconegut com a Patrimoni de la Humanitat, on han viscut els corsaris més intrèpids i valents, arriscats i resignats pescadors i la gent de la mar, treballadors del moll, comerciants, bohemis, pintors, fotògrafs, escriptors, poetes i famílies i famílies d'eivissencs... Tots hi hem somiat, entre aquelles façanes blanques que cada volta que tornàvem a casa, en baixar del "correu", la intensitat d'aquella llum única que reflectien els seus emblanquinats de calç viva, ens feien aclucar els ulls...

Escoltem el nostre barri, ens està cridant, és un clam quasi imperceptible, com una lletania, con un murmuri que ens porten les brises del moll...ja quasi sense alè i sense força, però segueix creient en nosaltres... Donem nova saba als seus arbres centenaris, aturem aquesta sequera i facem brollar de nou de la Marina vida i il·lusions i com las flors de baladre del poema, sapiguem, entre tots, treure-li un altre color nou...

I això es el que estem fent avui aquí a n'aquesta magnifica plaça recuperada pels vesins, conformant un mosaic molt viu de color i de festa. Ja per acabar no se'm acudeix millor forma de tancar aquest pregó que donarà pas a sa festa, que fer un clam col·lectiu encoratjador per recuperar la vida d'aquest barri: Visca la Marina! Per molts d'anys, amics!