Flors d'amentller en la sang

Esclataven les flors d'ametller primerenques, però les nits eren encara força fredes.
El solet començava a escalfar una mica i el vent empenyia els núvols blancs que corrien a bon pas, cap a uns altres indrets.
La xicota passejava contenta, contemplant el paisatge, arraulida dins d'una jaqueta gruixuda de llana de color vermell. S'havia endut un llibre de poemes, li agradava enormement llegir-ne, es perdia en el contingut del versos intentant esbrinar el seu veritable significat.
Tenia només tretze anys, una edat plena de canvis en tots els sentits. Era molt somiadora i romàntica, alegre i optimista. Tot la feia somriure i malgrat que ja començava a sentir-se una dona, es trobava molt bé en el seu nou cos i en els nous sentiments, que esclataven com rajolins de vida.
S'entretenia en qualsevol insignificança, el vol d'una papallona, el gronxar de les fulles del arbres tan verdes i tendres...
Sospirava , saltironava, cantava i gaudia de la soledat. Ara ja li començava a agradar estar sola a estones i pensar en les seves coses. Deixar volar la imaginació sense que ningú l'entretingués.
Es va asseure repenjada a l'escorça de l'ametller i va començar a recitar poemes en veu alta, respectant els espais, les comes i els punts. Li agradava com sonaven expandint-se en l'aire i la dolçor de la mel de les floretes d'ametller l'inspiraven encara més.
Després de cada poema, respirava profundament i tancava els ulls, empassant-se'l perquè visqués dins seu. Paraules boniques, rítmiques i lligades, que omplien el seu cor de melodies.
Una de les vegades en que romania somiant amb els ulls closos, va sentir una veu i es va sobresaltar. L'ensurt la va fer aixecar mantenint-se amatent, no veia a ningú, estava totalment sola i es va esfereir una mica.
De sobte, l'arbre la va acaronar amb les branques florides, una abraçada de flors i de mel, molt suau i lenta per no fer-li mal. Suau com uns dits delicats i de nou va escoltar la veu profunda i ronca que semblava sortir de l'ametller.
Era realment impossible allò que li estava succeint. Estava potser submergida en la profunditat d'un somni?
Aquella veu recitava un poema. Ella va restar immòbil escoltant i així com anava avançant, cada cop tenia menys por i un somriure amorós es dibuixava en els seus joves llavis de cireres ensucrades.

"Dolça flor ets tu,
asseguda en el meu ventre,
despertant la meva saba,
pessigollejant-me amb paraules
dolces i tendres.
Meravellós és escoltar-te
i saber que els teus versos,
formen part dels teus batecs
i de cada fulla tendra.
Tu i jo, també som poesia,
ara i sempre, petita joia.
La màgia cor per la teva sang
i la meva escorça ara duu el teu aroma.
Dibuixa'm un cor molt gran
amb els teus ditets de fada,
que l'amor és molt estrany
i no se sap mai on es troba".

La noieta li va respondre també amb un poema que naixia pas a pas, pronunciat lentament i amarat de sentiment, directament dictat pel cor.

"Et dibuixaria un cor
però jo no sóc cap fada,
no podria fer-te humà
encara que et deixi l'ànima.

Només tinc moltes paraules
i somnis petits i grans,
que puc fer jo per donar-te
un cos, per poder estimar.

Sé que l'amor no té límits,
somnis molt dolços han esclatat,
però no sé com donar-te,
el cor que m'has demanat..."

L'arbre va abaixar les branques melangiosament i va començar a espolsar suaument les flors blanques damunt de la noia, com una pluja de neu i mel, fins que no en va quedar cap guarnint els seus braços enamorats. Ella amb les mans plenes de flors de setí, plorava llàgrimes calentes, olorant-les emocionada i submergida en un intensa sensació de tendresa.
Despullat de bellesa va quedar l'ametller i la nena coberta de petites flors que s'endinsaven deleroses cap a dins del seu cor, bategant cadascuna d'elles rítmicament per la seva sang.
Ara es sentia formar part de l'arbre, de la circulació de la seva dolça saba, de les fortes i profundes arrels, del sòl que l'alimentava. Estranys sentiments que li feien cloure els ulls i respirar profundament, empassant-se l'essència d'aquell estrany amor, com si fos un preciós poema...