Floririen, els tamarius?

Un relat de: Mena Guiga
Va dirigir-se a la platja. Desacostumadament, hi va fer cap a mitja tarda. Havia sentit a dir que s'hi veia una profusa invasió de barquetes de Sant Pere. Va pecar, però, de fer tard. Havien perdut el blau espectacular que encisava tot just la setmana anterior. La dona de mig segle, vídua, sense fills i sense feina, sí, havia fet tard. Li costà de vèncer un dels seus enèsims quadres depressius. El vent li va pentinar els quatre pèls llargs i fins, força imperceptibles en la pell semibruna, en unes cames que no es depilava des que estrenà la menopausa, feia poc i alhora feia massa. La primavera, finalment, encetada feia unes setmanes, l'havia enganxada i entristida. No havia, no obstant, d'usar-la de subterfugi. Era ella, la seva genètica, el seu tarannà. Observà la sorra poc marcada, l'herbam de dunes recuperat, vermellós com si fos cosí de preciosos coralls que, malauradament, estaven en perill d'extinció en mans de ments involutives. Algun tímid pi despuntava entre l'herba rogenca. A la dona l'amoïnà l'excés de surfistes aprofitant un onatge generós i la festivitat. Restaven encant a la solitud que necessitava a primera línia del mar. Detestava els esports de diversió globalitzada. No caminà gaire pel trencall -ni arribà a descalçar-se- ni s'extasià amb l'aigua amb la divisòria d'un blau acceptable i un marronós fangós de remoguda. Cercà, doncs, els hidrozous, les velella velella (nom científic que, en escoltar-lo, li havia fet gràcia).
Entre còdols i algun tronc, tronquet, branca, branqueta, arrel, arreleta de deriva aconseguí localitzar-ne. La seva mesura no trascendia de la del dit petit de la mà.
S'havien corsecat. El blau màgic anhelat qui sabia on parava, absorbit pel sol. Les barquetes semblaven, pel relleu de color lila fosc pela d'albergínia, peles seques d'aquella hortalissa. El dins, incolor, mantenia la simetria i tirava a confondre's amb plàstic. El vent les arrossegava sense dificultat. Si no vigilava i en trepitjava, el cruixir tirava a fulla caiguda de tardor, aquell cruixir com de crec de patates del xurrer.
Li quedà la cara llarga, a la dona, que en el fons la llumeta de la brasa de la il·lusió es mantenia. Reculà, capcota, resseguint el caminet que flanquejava les roques costaneres que precedien la platja. Les plantes silvestres eren a la seva disposició per dibuixar-li un somriure...si ella volia. Tossuda, continava sense mirar-se l'esclat de margaridoies, campanetes, cascalls, algun allium, calèndules baby. La força de l'alegria dels colors: blanc, groc, lila, vermell, carabassa. Inspira'ns, guaridorament exigien. I ella, empresonant la vista, l'oïda i la flaire primordials. El tacte -i tota la pell tremolava d'anhel- tampoc el va satisfer. No es faria el favor d'alçar el cap per bocabadar-se amb l'humil i senzill i pictòric espectacle ni passaria els dits pels vegetals per tal de despertar del negativisme ni permeteria que l'abella del viure en plenitud la fiblés.

No va ser el cas. Continuà fins l'habitacle, una casa que s'aguantava amb fonaments de pols al final d'un carreró estret. En un forat d'un escrostonament de la façana una figuera salvatge agosarada hi creixia vivint l'aquí i ara. Comptava amb un grapat de fulles que volien assolir, pocs pams amunt, la teulada a punt d'esfondrar-se on uns quants mamaconillets aventurers com ella havien arrelat i s'havien desenvolupat. Semblaven antenetes de color rosa pujat.

Un conductor de carrilet turístic va haver d'aturar uns moments el transport. Al cervell el destorbava un tttrrrr ttttrrrr tttrrrr... Intuïa que no era cap mal dolent. Només una nosa acústica impròpia que s'hi havia instal·lat i que l'emprenyava de tant en tant. Sortosament, anava buit de passatge. Els darrers estrangers havien baixat davant l'hotel d'aspecte glamurós a sopar del bufet lliure, a omplir estómacs amb deix de greix, a inflar ventres, a orbitar ulls mediocres amb el paladar epidèrmic, a satisfer engranatges socials. Li havien donat uns cèntims d'estrenes que l'home, quan es refé, després de tancar el trenet al magatzem de l'empresa, llençà per la finestreta de la capella de Sta. Ogígia, una deïtat aqüàtica que adorava, nimfa cèlibe, poc coneguda. A l'altar, dues espelmes cremaven. Els bancs, de toc arcaic, imitaven les ondulacions de les ones.

-Els tamarius floriran, oi?

La pregunta era sempre aquella, la formulada per la seva mare que l'havia apresa de l'àvia. La bella Ogígia, asseguda dins una conquilla de lluentor sagrada-astral, assentia amb un somrís, castament vestida amb una túnica feta d'algues. L'home ho agraïa. Després d'aquell ritual setmanal tornava a l'habitació llogada a la dona esquifida, abatuda pel desencís...com ell.

Cinquanta anys i seixanta anys en un mateix immoble. En feia un lustre, junts. Una relació de pago la mensualitat a canvi de cambra més servei de neteja i alimentació i així la dona omplia una fracció de temps d'avorriment.

Els diners que ell guanyava i els que ella cobrava i els que ell estalviava i els que ella rebia de pensió els engolia la lluna. amb el tàcit consentiment dels dos, els traslladava a uns quants santuaris animals on donaven segones oportunitats a moltes bèsties maltractades per la indústria de la carn, de la llet i dels ous. I més. Servirien per a construir espais de respecte, dignitat i amor.

La comunicació d'home i dona es limitava a les salutacions cordials de les parts del dia i a alguna curtíssima converseta sobre temes irrellevants que fessin referència a la convivència tipus hostal total ben estipulada. Anaven vestits obscurs i fora de cap modernitat. Cap desig carnal mai es manifestà. Dos cossos sense carícies, dues ànimes volcàniques soterrades, les brases anhelants sobrevivint en certes guspires d'esguards que, si se'ls captaven, els defugien, temorencs.

Ella es deia Gona. Ell, Plais.

La casa feia figa. El darrer i contundent avís de les autoritats municipals aclaria que calia tancar-la i derruir-la. Desajudaven els impostos no pagats d'anys i panys. La Gona, atípica i asocial, no passava per aquell tub. I ja no feia pena: el nou govern local, més endurit, li havia fet creu i ratlla.

La Gona anà al terrat a treure's la sorra de la platja. Regà els testos grans i fondos de les ungles de gat. Les tenia en rosa i en groc. Si agafaven pugó, la dona exterminava els insectes quasi un a un, s'hi passava hores i què. Amb nostàlgia, plorant, cada insectet malparit i xupòpter aixafat esdevenia una llàgrima per a la gata que enyorava, que la xemenia descollada i torçada, empesa per una ventada, va matar en caure-li al damunt.

-No me n'aniré d'on tu sures, estimada Calipsa! Et faig moixaines en l'aire, arqueges el llom mandrosa, et poses de panxa enlaire i et frego la panxolina, adorable felina!

Tibà les mans obertes, arronsà cada dit com si fossin grapes, les va fer lliscar per una superfície invisible, arrossegant el dolor, l'esclat de pena. Li faltava el crit. Si l'emetia, la casa trontollaria, sotsobraria la construcció sencera. El crit estrenyia la gola, nuat i repetit i entrellaçat com una insistent i perpètua enfiladissa de selva tropical.

La Gona no podia empassar bé, només prenia sopes i cremes. Per a en Plais cuinava sòlid i poca variació. Ell tan sols sabia conduir el carrilet Xucu-xucu i dormir.

-Saber dormir, quin gran do! Talentós del planxar l'orella!- va exclamar fluix fluix fluixet, en sentir-li els roncs.

A ella li costava, també, descansar com cal. El seu repòs s'anava tallant en un sobtat despertar de cada somni que no recordava i que en volia agafar el fil fugisser per encadenar-lo al següent. I tot això amb el cor inquiet, amb batecs de percussió que tinguessin repercussió en una escapatòria que urgia. Però el món oníric es resistia a despullar-se en visualitzacions fora de l'estat de postvigília.

Aquella nit el roncar de Plais va evolucionar a deliciós i eixelebrat musical de grills, granotes, gats i una serp dels lliris de pou, aquells d'un enigmàtic ni rosa ni lila, de fulles pigades que, quan n'era temporada, retornaven indefectiblement a ser amos i senyors a l'ombra del pou i del safareig. Un roser maman cochet es vinclava, pesant, farcit de flors esponeroses presumides i oloroses, envers aquelles atractives cales que totes totes totes ansiejaven de petonejar. La serp ho impedia, guardaespatlles atent, vigilant incansable. Els 'seus' lliris, intocables. La Gona ho sabia, no s'hi apropava massa. Els contemplava a certa distància.

-Semblen de cera de missa, solemnes, insomnes. Serp, crec que acabaran a la capella de Santa Ogígia, em ve això. Els cal que ella els canti l'oneig marítim.

L'ofidi tornava contesta:

-Ssssssí. Espera't. Espera't. Ara són aquí, amb mi.

El roncar de Plais gronxà un xic la Gona, situada tres estances a la dreta, com si fos en un bressol. La qualitat tensional que impossibilitava el relax de la ment hiperactiva finalment abandonà l'estat d'alerta i el diluí prou gradualment. De la gola de la Gona, més tard, n'eixí un roncar-resposta per a en Plais, una mena de dringadissa de campanes:

-Ttttrrrr, ttttrrrr, ttttrrrr- uniforme, simpàtic, infantil.

En Plais, a tres estances cap a l'esquerra, l'oí. En un revolt de substància grisa se li curà l'altre 'ttttrrrr' instantàniament.

L'endemà, a la cuina, l'aroma de bon cafè acabat de fer els enllaçà amb un 'bon dia' pronunciat a l'uníson.

Les urpes de gat, durant la nit, s'havien estirat estirat estirat des del terrat i pel passadís del pis de dalt, baixat les escales, travessat la cuina. Un cassó ple del líquid negre estimulant les va acabar de fer enfilar a la taula per assolir-lo i abeurar-se'n. La Gona i en Plais, també junts, van abocar sucre roig a l'estri i van remenar-lo per tal que es desfés. Les crasses s'excitaven. Van servir-se, dona i home, aquell cafè en dues tasses. El pòsit, un cop les ungles de gat van recular per tornar a lloc, exposava, amb cal·ligrafia de lletra lligada, un vocable:

'Iudpoulos'

S'obrí una calaixera-armari que contenia maletes sense rodes i roba clara per anar al lloc on una etiqueta descolorida duia escrit: Iudpoulos.

Que en un tres i no res tot anés ràpid ràpid -per més que a la Gona i a en Plais els ocupés uns quants mesos d'absència, traduïda en no ser vistos, ser trobats a faltar per gent que no els feien ni fred ni calor- va ser cosa de la conjunció i confabulació de molt-tot-plegat. Que es veiessin descobrint terres que cap documentalista havia trepitjat, que n'inhalessin saviesa, que es donessin la mà començant pels dits petits, que la paga extra d'ell donés per a tot, que un petó dolç i fèrtil en una balma envoltats de fantàstica i fresca claror comportés una abraçada tendra, que fer l'amor en aquell reducte natural fos un fet sagrat. Que, pentinats per brises espurnejades d'abelles que descrivien espirals, fossin en una esplanada coberta de muguet sota un núvol recargolat, orlat, barroc, que els feia ombreig i humitejava. Iudpoulos. Fer-hi passes curoses, agenollar-se a escoltar el muguet de les tretze floretes.

-Símbol de sort, ets, oi?

El muguet va dansar, assentint. Van cloure els ulls inspirant l'aroma de tant tant tant muguet d'un maig magníficament perpetu a Iudpoulos.

-Sou dos calcomaniats!- aquell muguet s'entusiasmà- Ho sabíeu? En un plat de sèmola formaríeu un grumoll, seríeu llençats per massa espessor i en caure es partiria en dues parts simètriques que contenen, encriptat, un dibuix que us conforma i que fa que us uniu pels segles dels segles, pels mil·lenis dels mil·lenis...

Sobtadament es girà mal temps combinat amb un altre canvi: tot aquell muguet s'enfonsà en el serrell verd que folrava la planúria. Un únic raig solar, radiant, cilíndric, creà escalfor en un punt allà on l'extensió moria. Un gira-sol descomunal va fer via en néixer i créixer. La Gona i en Plais van pensar el mateix:

'Com la mongetera màgica d'un conte que se'ns va enquistar davant l'escalfapanxes'.

Hi van córrer, sota brams de trons i gotasses gèlides que clapaven el terra, que pretenien despertar-los per retornar-los al món de les existències manipulades, engranatjades, robotitzades, estupiditzades, imbecil·litzades, superficialitzades, anorreades, clonades...cada gota, severa, pèrfida, perversa, harpia, fiblaire, picava dur esbombant un sorollós: 'No sou ningú'.

Els dos estigmatizats no ho sentien. El gira-sol els magnetitzava, els rebia. Van emparar-s'hi, a sota, com bestioles deleroses d'aixopluc.

-Sou a immillorable recer.

Dos pètals, flexibles, van vinclar-se cap a la Gona i en Plais, que van llaviejar-los.

-Pau des de la llengua i el paladar- digué l'herbàcia. Tot seguit es sacsejà. Dues pipes enormes van caure, esberlant-se i obrint-se. Van menjar-ne el contingut nutritiu. Els embolcalls els van emprar d'improvisats sacs de dormir.

Iudpoulos.

Iudpoulos.

Iudpoulos.

Cada estel titil·lava aquell nom.

Després no cessava de repetir-lo una veu, amb el nou dia.

Iudpoulos.

Iudpoulos.


Iudpoulos.

No cessava de repetir-ho una àvia escanyolida, esdentegadas, amb la musculatura de mòmia corsecada, amb l'esquelet predominant. I forta. Anava amb una bata amb un davantal a sobre, les dues peces amb quadres semblants. Butxaques incomptables. Espardenyes estalonades. El rostre, reduït a l'autèntic aspecte d'un cigró deshidratat i espavilat. Els pòmuls es sostenien mercès a l'eternització del somriure. Els ulls tiraven a àngel felí. Els cabells, recollits en un monyo tibat. Els pàmpols de les orelles li penjaven fins els genolls. La Gona i en Plais eren estirats contemplant-la al pati de la caseta d'ella, del ser afable. Hi havia grans testos vetustos de terrissa que aguantava les inclemències. La dona anava d'uns als altres cada vegada des d'un ull dibuixat al bell mig del pati. S'hi encaminava, s'hi aturava davant per davant, tocava les plantes que hi habitaven amb les mans esteses, projectant amor. S'adreçà a l'home i la dona:

-Agafeu-me un pàmpol cadascú i jugueu-hi mentre sóc asseguda al graó que fa tres dels cinc del llindar de casa meva.

La casa era caseta. Encalada. Marinera i campestre. Porta i finestres, anyils. Els iris de l'anciana eren iguals, de color indi.

-Aflorarà un idioma, consentiu-hi.

La Gona gronxà el pàmpol dret. L'encargolà. Li fe nusos i els desfé. El va fer fer la volta al coll de la dona.

En Plais agafà el pàmpol esquerra, el pujà amunt, el deixà anar de cop. Li va fer massatges i pessigolles.

-La connexió és el que cal tenir present. Sou el vostre centre.

Es llevà per esvanir-se.

-Vaig a cagar, una de les meves grans plenituds vivencials. Adéu.

La parella estava immersa en una tirallonga de sons que s'agrupaven en mots llunyans de l'escriptura, sorgits sense pensar, circulant cap als cervells amb una certesa:

'Els tamarius floriran'.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

787 Relats

820 Comentaris

270065 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com