Flamígera

Un relat de: deòmises
La veu arribar amb la seva cabellera flamígera i la pancarta que ha fet servir en la darrera manifestació. Intenta per tots els mitjans que una exigua salutació eviti el petó de rigor. Però és en va. És una mera comprovació d'ella, ho sap. Últimament va essent habitual, sobretot d'ençà d'aquesta dèria de reivindicar causes perdudes. No li ofereix el seu suport de forma oberta, però acata les modificacions proposades en les tasques que li pertocarien al sexe dèbil.

Tot i que, en les reunions diàries amb els amics, no afloren mai aquestes cessions de terreny. Sinó que s'omple la boca tot criticant-la, mentre refusa una copa de conyac pels problemes gàstrics que arrossega. Ara li cal una certa moderació per evitar disgustos desagradables. En el fons, és un calçasses que només borda, però res de mossegar. Ara ja no pregunta cap a on marxa, en veure-la abillada amb la roba de revolucionària antisistema ni amb l'adust capell que caracteritza el seu Moviment. Ho sabrà gràcies als rumors que corren pertot arreu. Inclús al club, on són la riota de tots els senyors.

Quan pensa que ha topat amb tots els ensurts del dia, es dirigeix cap a la biblioteca, salvaguardat per la penombra del passadís. Potser li hauria sortit més barat encendre un llum o dur una distracció que no el fes mirar endavant. Hauria passat sense adonar-se per davant de la porta entreoberta del dormitori, i no hauria vist una cacatua en enagos i sense sostenidor, tampoc uns bocois flàccids lluitant, endebades, contra la força de la gravetat; ni tan sols la blancor d'una carn que ha viscut millors èpoques.

És tard per aclucar els ulls i esborrar aquest panorama apocalíptic de la seva memòria. Ho sap, ha de tenir temprança en aquests moments ardus i d'austeritat. Però sols pensa a encauar-se entre els llibres i treure l'ampolla de whisky que des de fa mesos té entaforada al fons de l'escriptori. Prefereix beure per oblidar i que li neguin per sempre el bes que conviure amb el record del cos nu de la seva esposa.

Comentaris

  • Un ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 14-03-2018 | Valoració: 10

    ... retrat d'un home massa entaforat en uns àmbits i costums socials que a mi em farien vergonya.


    S.

  • el final de la temprança[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 22-02-2018

    Diria que fins aquí ha pogut dur amb correcte determinació el control de les seves passions sensuals, en respecte a la beguda. Respecte al sexe, com a mínim el familiar, crec que seguirà tot sota control, tal i com ho pintes. Fora de casa ja no en parles, però.

    Bona feina amic!

    Ferran

  • Acceptació[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-02-2018 | Valoració: 10

    Caram, quin seguit de sinceritats, quina psicología més punyent, quines veritats tan ben amagades a l'interior de l'ésser humà. Més d'un s'hi veurà reflectit, i aquesta és una gran virtut del bon escriptor. Ara, no sé si l'alcohol l'ajudarà massa; però si és així, perfecte. Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

332 Relats

890 Comentaris

217243 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978