Flaires del "Terreno"

- "Jo he jugat molt de nin i ara que els anys han passat, i m'han deixat els cabells tintats de blanc, segueix jugant. Continuo amb l'admiració cap aquestes joguines simples, senzilles, i de tant en tant me'n compr alguna o la meva dona l'em regala. També m'arriben pel meu aniversari per part d'algun amic que em coneix prou. Aquestes joguines de llauna, pintades, que es mouen amb una corda que li dónes a través d'una maneta".
En Josep s'expressava d'aquella manera, i li expiraven una mica els ulls. Els records dels jocs de nin, sempre els associava amb el seu germà.
Quantes hores havien jugat junts. Quants de jocs, s'havien creat amb una imaginació que els desbordava a tot dos. Ara ambdós s'havien fet grans, i era poc menys que impossible que un dia tornessin jugar. Els adults no ho solen fer.
Recordava aquells dos anys, quan poguérem passar l'estiu a una casa de la família, a prop de Ciutat , concretament en El Terreno: una barriada, a un tir de pedra de Can Barbara, un enfony de la badia de Palma , on encara s'hi podia nedar i les aigües eren clares i netes.
I la plaça Gomila, on únicament hi havia un cafè, i ens dedicàvem a recollir les xapes de les botelles, que paraven pel terra. Ah, això si, després de fer un bany en un cubell de zinc , que la mare havia possat amb aigua al sol, perquè a la tarda fos calenta.
En acabar l'estiu, tornaven cap a casa, i en obrir la porta d'aquell quart pis de Blanquerna, ben a prop de la sèquia real, et venia la flaire de la casa tancada. Aquella olor tan especial.
Recobrar les joguines de les que ens havíem separat prop de tres mesos. L'enyor d'aquella caixa de fusta, que guardàvem davall de la cuina econòmica, on hi havíem deixat les joguines de plàstic:la guàrdia muntada del Canadà, els indis, els vaquers, els diversos animals de goma amb els qui muntàvem una espècie de cacera, amb unes ballestes petites , també de plàstic, comprades en un Corpus a les avelleneres. Tornàvem als jocs de dins la casa. I a l'inici del curs escolar.
En El Terreno tots els jocs eren pels defora. Pel castell de Bellver fent els arcs i les sagetes, i les guerres de colles.
Davall d'aquell salze ploraner on ens amagàvem per veure les nueses d'aquella senyora estrangera, que sortia a la terrassa despullada a prendre el sol.
On vaig tenir la primera núvia, una nina roseta d'ulls blaus, anomenada Carol. Jo en aquells moments passejava un nou anys i el meu germà a prop de dos anys menys que jo, a vegades ens tabacava les nostres curolles, ja que ell no les entenia i acabava per contar-les a ma mare.
Jocs innocents, i algun d'emprenyador, com quan li omplirem el cotxe a aquell senyor estranger, el pare de la Carol, de bolles de fang, fetes amb terra i aigua de pluja. El seu emprenyo majúscul quan se n'adonà i les corregudes d'en Jaumet, escales amunt cap a la casa, a cercar el resguard de ma mare, perquè quan obri la porta, al meu germà i a mi ens passar de llarg sense veure'ns.
I en Marcos, i en Pepin que era una vertadera moneia per a pujar els arbres, i en Miquelo amb la cara plena de pigues i de cabells rojos; tots ells amics de la colla, i el ca que adoptarem, En Catxaza, que el batejarem per la seva manera tan mandrosa de caminar. I com és va enfrontar a aquell estranger que amenaçar a la colla, perquè fèiem massa aldarull pels camins plens de pols d'un llogaret fora de ciutat, on es venia a desfruitar de la tranquil·litat i del sol.
Ha plogut estona des d'aquells instants màgics, farcits de descobriments.
A vegades, reviure un ratet la pel·lícula de la teva infantesa, i els records que mai s'esborraran és un procés també molt màgic i enriquidor. Quant desitjaria ara, que tots els nins del món podessin gaudir d'uns records semblants.