FIRA D’ARTESANIA DEL CASTELL DE MONTJUÏC DEL DIUMENGE 3 D’AGOST DEL 2014.

La primera fira a la que assisteixo com a firaire és la del castell de Montjuïc. Això te les seves avantatges i els seus inconvenients. La principal avantatja és que el castell està com si diguéssim a tocar de casa i, per tant, l’excursió serà breu. El principal inconvenient és que jo odio els castells en general i entre tots els castells el que més odio és el castell de Montjuïc.

El fet que l’excursió sigui breu no vol pas dir que no sigui dificultosa. Cap problema per anar des del Mercat de Sant Antoni fins a la Plaça Espanya, però tots els problemes del món quan allà hem d’agafar el bus 150 que ens ha de dur al castell. A banda de quatre indígenes tocats del bolet com jo mateix, a la cua hi ha gent de tots els creuers del port: com tothom sap Barcelona és la ciutat amb més creuers de l’univers, cosa que fa que l’autobús esdevingui minúscul i el xofer no s’aclareixi amb tants idiomes com li parlen (es cert que hi ha un cartell que diu que no s’ha de parlar amb el conductor, però 4/5 parts no l’entenen i 1/5 no li fa cas). L’autobús és mou a batzegades, batzegades que donen lloc a rondinamentes i improperis plurilingüístics i pluriculturals (això de que les batzegades al bus ens emprenyin es veu que és de les poques coses que compartim com a espècie ). El trajecte és curt però intens. Les corbes es reiteren de forma inversemblant, com les d’algunes senyores .

Finalment arribem al castell, tot i que el castell no es veu des de la parada. El conductor ens ho fa saber: el castell! el castillo! the castle! Der schloss! Le château ! Il castello ! El zamok ! O castelo ! Bravo!!!! Per a que la gent després rondini del personal del TMB. Són gent que saben idiomes i em sembla evident que, com a guies turístics i conductors sotmesos a interrogatoris haurien de guanyar un plus.

Fa un dia radiant, es a dir, fa una calor de Maria Santíssima. La pujada fins a la fira és curta però cruel. El sol és el que és. Suo. Espero que el desodorant sigui tant bo com diu.

Barcelona vista des de Montjuïc o des del Tibidabo és una ciutat mediocre, excessiva i fins i tot mediocrement excessiva i excessivament mediocre. La munió d’edificis que s’hi veuen fan pensar en una senyora menestral que s’ha engreixat a base de menjar productes de qualitat ínfima i que ara no queb al vestit i s’ha de posar a règim. El problema és que l’única manera de coneix de posar-se a règim, es a dir, de que els mils de barcelonins que sobren toquin el dos, es esdevenir una ciutat caríssima i això lliga poc amb una ciutat que sempre s’ha considerat molt progre, com ella. Tot això em fa pensar en aquells versos de Guimerà que deien que “com més gran, més presonera”.

La mediocritat de tota la ciutat no és certa però vista des de dalt ho sembla. Hi ha barris i edificis que valen molt la pena, sobre tot a la part antiga i, per damunt de tot els gòtics. Hi ha barris que volen cridar l’atenció a base d’obres estranyíssimes per a criatures com l’Eixample amb la seva Sagrada Família, Pedrera etc... Hi ha d’altres barris que són una acumulació d’edificis grisos. I n’hi ha que ni grisos són.

I després hi ha la mar. En realitat la nostra mar seria un llac si l’estret de Gibraltar fos una miqueta micona més ample. I això és nota. És una mar dòcil, sense pretensions potencials, arregladeta, modoseta i civilitzada. Res a veure amb l’Atlàntic o el Pacífic que són mars virils d’una mala hòstia contrastada. De la mateixa manera que ja es veu que Fisterra és un indret massa petit per a l’Atlàntic, ja es veu que Barcelona és massa gran per la Mediterrània. Les ciutats portuàries mediterrànies haurien de ser, a tot estirar, com la vella Tarraco, que durant segles i segles ha sabut guardar la compostura i unes proporcions raonables.

Pel que fa al castell de Montjuïc, ja ho he dit: no em cau bé. Tots els castells em cauen malament – jo sóc l’home més antimilitarista del món malgrat no haver tingut mai cap carnet de cap moviment pacifista – però de entre tots els castells del planeta, el castell de Montjuïc és el que em cau pitjor i el primer que enderrocaria si tingués poder per a fer-ho. No m’hi pensaria gens. Aquest castell ha servit bàsicament per a tres coses: bombardejar, empresonar i executar els barcelonins. Potser alguns dels empresonats s’ho mereixien, però cap home no mereix ser executat, ni cap ciutat mereix ser bombardejava. I menys la meva des del seu propi castell.

La fira és una fira agradable, molt com il faut, de bona gent del país i de guiris. Hi ha productes gastronòmics que es fan mirar, sangria amb més sucre que vi, productes nostrats fets a la Xina o a Taiwan, les joies que la Mercè fa a Terrassa i alguna coseta més. Fet i fet ara me’n penedeixo de no haver voltat més per tal de poder-ho explicar millor, però jo venia bàsicament a estar amb les meves amigues i això és el que he fet.

Curiosament, a la meva de botiga de campanya que érem, s’hi estava bé. Corria l’aire i hi havia bon humor malgrat la crisi. Jo anava dient rucades i les meves amigues feien veure que els hi feien gràcia. De tant en tant es produïa el miracle i algú comprava alguna cosa. Normalment, però, la gent remenava, es provava mil coses i no es quedava res. No se’n volia adonar que amb els nostres productes millorava molt, tenint en compte la lletjor de la matèria prima. Miracles a Lourdes, tu.

En aquesta ha vingut una adolescent alta, de pell blanquíssima, lleugerament pigada, de cabells castanys clars lleugerament enrinxolats, de pits lleugerament petits, que s’ha provat una pamela i el sol i jo hem quedat bocabadats. Mare meva. Era bellíssima. La noia, però, ha decidit no comprar. Però jo no podia permetre de cap de les maneres que allò quedés així. Si alguna cosa hi ha que jo cregui amb fermesa és que, com va escriure Dostoievski en èpoques gairebé tan fotudes com les nostres, la bellesa salvarà el món. Per allò l’estètica té sempre un component ètic, com fins i tot el ruc de Nietzsche va saber veure. O sigui que li dic a la noia que no pot marxar de cap manera sense la Pamela, que està bellíssima, que sembla una mare de Déu de Rafael.lo, etc... Ella se m’espanta i pensa que li vull vendre duros a quatre peles o potser fins i tot alguna cosa pitjor. Les dones no entenen – no és creuen – que els homes siguin capaços d’admirar la bellesa per la bellesa. Ens creuen brutalment possessius i possessivament brutals i incapacitats per a la sublimitat. Per això aquesta mossa bellíssima, a la que direm Françoise, ha marxat espantada davant del meu regal inesperat. Per això les meves amigues – bellíssimes i intel.ligents, però susceptibles – m’han dit: “no et fa vergonya, noi, voler-te-la lligar a la teva edat?”. Senyores, si us plau! Que si alguna cosa tinc jo és sentit del ridícul, cosa que no treu que sigui un poeta.