Fins que la mort ens separi

Jo tenia la costum de dibuixar en la tauleta del saló de la casa el meu avi. La meva mare sempre deia que ho feia molt bé, però jo sabia que les seves paraules no eren del tot sinceres. En canvi, sempre que el meu avi em donava ànims, sentia una agradable sensació que envaïa el meu cos obligant-me a continúar dibuixant.
Quan anava a ca seva seguia la mateixa rutina de sempre: berenava pa amb nocilla (era el meu menjar favorit), sortíem a agafar fruites en el camp, escoltàvem la ràdio... i jugava amb na Pluja. Pluja era la goseta que va adoptar el meu avi Jesús quan només era un cadell. Segons em va dir la va trobar abandonada un dia de pluja, tiritant de fred en l'abocador. Estava molt feble, però després d'emportarse-la i cuidar-la, es va recuperar de seguida. Ella sempre era molt dura i alegre, capaç de suportar-ho tot. A més, la seva enorme grandària arruixava als ocells que tractaven de menjar-se les llavors del nostre hort. Tenia els ulls marrons ,de matís vermellós, cabell negre i brillant i una llarga cua que movia amb rapidesa cada vegada que estava contenta o nerviosa. Pot ser que el seu aspecte fes por, però na Pluja era incapaç de fer mal.
Un matí d'hivern vaig despertar ple de enérgia i ganes de diversió. Se suposava que anava a vindre la meva mare de matinada per a veure'm abans de tornar al treball (feia una setmana que no ens vèiem). Em vaig aixecar del llit ràpidament. La vella fusta desgastada cruixia com de costum amb cadascun dels passos que donava. Vaig baixar per les escales i em vaig dirigir cap al saló. Però l'avi no hi era, només la meva mare asseguda sobre el sofà. Semblava preocupada i estava molt seriosa. Em vaig quedar un moment quiet, encara davant l'escala. La mare va començar a plorar. Em vaig apropar a ella i després m'abrassà.
- Mare, què tens?
- Ivà, l'avi ha mort.
Ni tan sols vaig plorar. Estava paralitzat, desconectat de tot. Però en el meu interior cridava. Encara que continuava en estat de "shock" vaig poder escoltar el que tractava d'explicar-me la meva mare. L'avi va sufrir un atac de cor mentre dormia.
Ja havien passat cinc anys d'ensà la seva mort. Ens quedarem a la gossa fins aleshores, encara que ella no era la mateixa de sempre. Semblava abatuda, com si l'haguessin llevat l'energia.
Varem passar una molt mala etapa. A la mare la van fer fora del treball i vam haver de traslladar-nos a la ciutat. Tot allò encara ho podia soportar. Però el que mai vaig acceptar va ser que la meva mare portès a na Pluja a una canera. Jo sabia perfectament que no podiem tenir animals en el nostre nou pis alquilat. Tot i així continuava pensant que hi havien moltes altres sortides. En una de les nostres discussions, en la que el tema principal era la gossa, vaig decidir escapar-me de casa per anar a buscar-la. Vaig tancar bruscament la porta i vaig anar corrent cap a la canera. Encara que es trobés molt lluny aniria, igualment. Però quan vaig conseguir el meu proposit i vaig arribar, m'informaren de que na Pluja havia desaparegut. Vaig buscar-la per tots els racons possibles. Però ja no podia més. Llavors, començà a ploure. Estava destrossat. Havia perdut al meu avi i ara, definitivament, a na Pluja. Hem trobava proper al cementiri així que, quan em vaig rendí vaig decidir anar-me cap a la tomba del meu avi. Però quan vaig arribar, veié una espècie taca fosca que estava sobre ella. No es va moure ni un mil·límetre. Em vaig acostar curosament per veure què era allò. Llavors m'adonà de que aquell cos sense vida era de na Pluja.