Fins aviat

Un relat de: hi ha infinits més grans que altres
Voldria canviar-li el final a aquesta història, o almenys tornar al passat, poder reviure tots aquells moments, sentiments, paraules... Quan era petit, totes les històries que em contaven acabaven amb un final feliç, però ara ja veig que no. La vida no ens prepara pel que ha de venir, sinó que ja ens ho presenta al davant, i nosaltres, principiants, ho em d’afrontar d’una manera que ningú ens ha explicat, incapaços de saber com seguir endavant. Moltes vegades tenim la sort d’estar rodejats d’amics, familiars o coneguts quan ens passen aquests tipus de coses, ells ens ajuden a afrontar-les i superar-les. Jo no vaig tenir tanta sort.

Estic sol, em sent desplaçat de la realitat i sobretot de tothom. Crec que les coses em van millor quan estic així, perquè m’oblido de tot el que passa cada dia, una rutina continua. Els meus sentiments no cessen, o tal vegada sóc jo que simplement no vull que es descobreixin, no vull que ningú senti pena per mi. Els meus pares ja en tenen prou amb el que els hi passa a ells. Fa unes setmanes va morir el meu germà gran, tenia càncer de medul•la. Va ser una gran tragèdia per tots nosaltres. A mi no em va afectar, no sé el motiu, però suposo que serà perquè ja esteia prou afectat per altres coses des de fa molt temps. Tot se m’acumula, una cosa darrera l’altre, sense deixar-me temps per poder respirar un aire nou, tornar a començar. La meva vida no es podria comparar a cap altre, tot em supera. Podria dir-se que estic submergit en un món paral•lel, on res del que dic, faig o sent és important per a ningú, ni tansols per a mi mateix. Aquest món, està dividit en: les persones que em fan la vida impossible i les persones que m’estimen. No m’estimen massa persones, ara mateix només la meva família. En canvi, hi ha infinites persones que em fan la vida impossible. He d’admetre que sóc un punt fàcil. L’escola està repleta d’aquestes persones, com si fos un cau de paneroles. Tots em fan el mateix: il•lusions per així després decebre’m més, juguen amb mi. Al principi, els hi comentava als meus pares algunes actituds dels meus companys cap a mi, però ells estaven més preocupats pel meu germà gran que per mi, era irrellevant en aquell moment. Després que morís el meu germà, ma mare i mon pare ja no semblaven els mateixos. Després de la feina, arribaven a casa molt cansats, tristos i sobretot sense ganes de xerrar amb mi. A jo ja no m’estranyava, ja estava acostumat a no tenir-los al meu costat. En l’única persona que podia comptar era amb la meva veïna. Es nomia Ester i era una dona vídua de 40 anys. El seu home va morir per un accident de cotxe fa uns dos anys. Des de llavors, l’única motivació que tenia ella era cuidar de mi quan els meus pares anaven d’hospital en hospital amb el meu germà. Ella és un dels motius d’aquest petit escrit. Jugava un paper important dins la meva vida.

Fa dos dies vaig anar al seu pis sobre les tres del capvespre, com de costum. Els meus pares no arriben a casa fins les cinc, així que després de dinar hi vaig. Però aquell dia va ser especial per a mi. Per primera vegada durant el que duc de curs, a l’escola, no em van molestar ni insultar. Això va significar una gran alegria per a mi, així que vaig anar a casa de l’Ester més content que de costum. En entrar-hi, el sentiment d’aflicció em desbordava, en canvi, el d’alegria es va volatilitzar. Al davant, tenia el seu cos, penjant d’una corda. Els seus peus no tocaven al terra. Estava situada al menjador, d’esquena a mi. Vaig caminar lentament cap a ella, amb passos silenciosos i discrets. En rodejar el seu cos, vaig descobrir el seu rostre: pàl•lid, amb uns ulls esglaiats i una expressió seria. Mai podré esborrar del meu cap aquella imatge. Al seu costat, damunt la taula, hi havia una carta on a la solapa hi posava el meu nom. La vaig agafar amb delicadesa i tendresa. La vaig treure del sobre i vaig comprovar que no hi havia res més dins d’ell. Quan la vaig obrir, em va sorprendre veure que en ella només hi havia dues paraules escrites: Fins aviat. Encara no em podia creure el que m’estava passant. Tot donava voltes al meu voltant, no sentia les cames, ni tampoc els peus. Les parpelles se’m tancaven lentament. I el darrer que vaig sentir va ser el terra, fred.

Quan em vaig despertar no em recordava de res. Vaig estar uns minuts mirant el sostre, sense dir res, recapacitant. Em vaig acabar d’aixecar quan vaig veure els meus pares que em miraven. Em trobava a l’hospital. Què hi feia allà? Què és el que m’havia passat? No ho sabia, i necessitava que algú em respongués a aquelles preguntes. Vaig optar pels meus pares. Ells em van respondre a les preguntes amb la cara banyada de llàgrimes. Quan em van acabar de contar el que havia passat, vaig començar a plorar, desesperadament, sense control. Jo en aquell moment no sabia per què m’havia fet això, per què havia decidit fer-me tant de mal. Vaig estar molt de temps buscant respostes, però no en vaig trobar cap.

Comentaris

  • No entra a concurs[Ofensiu]


    Benvolgut relataire, has clicat a la pestanya de participació del VIIIè Concurs ARC de micro relats a la Ràdio, en penjar el teu relat, i creiem que ha estat un error.

    Un cop revisat hem vist que no compleix les bases del Concurs, ni en extensió ni en temàtica.

    Si la teva intenció és participar, et demanem que ens enviïs un altre relat que s'avingui a les bases del concurs.

    Gràcies!

    Associació de Relataires en Català (ARC)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: