Fins aviat, Clara!

Un relat de: Fiona

Cada dia, el record de la Clara em fa més mal.
Encara recordo el dia que va arribar a casa i ens va fer seure als pares i a mi al menjador. L'expectació creixia i els ulls li brillaven com mai abans havia vist.
De sobte, la gran noticia : "He conegut al Sergi i m'hi vull casar". "inconscient".- vaig pensar jo. Tan sols 19 anys i disposada a hipotecar la seva vida.
Tot va anar ràpid i enseguida vam conèixer al Sergi. Recordo la seva primera mirada i la suor freda de les seves mans. No em va agradar gaire, però la felicitat de la meva germana ho era tot per mi.
Tres anys més tard es van casar, una cerimònia civil i un banquet excepcional, però el buit que vaig sentir en arribar a casa...Tants anys compartint-ho tot amb la meva germana i de sobte vaig passar a ser l'única mestressa dels nostres jocs d'infància, l'única inquilina d'aquelles parets que tants i tants secrets guardaven.
Amb el temps però, la Clara venia sovint per casa per un motiu o un altre; ed visita, a demanar una recepta a la mare, a buscar qualsevol cosa...però darrere d'aquella noia forta, s'amagava la Clara més trista i dèbil que havia vist mai.
Quan li preguntava que tenia, sempre em deia que eren cabòries meves i vaig estar a punt de creure-m'ho quan va néixer el David, el meu primer nebot.
Però poc després d'aquest naixement, la Clara va tornar a perdre el somriure.
-------------
Avui, quatre anys després del seu casament, la policia ha trucat per avisar-nos que la Clara ha mort, bé, que el Sergi l'ha assassinada en la que ha sigut l'ultima pallissa que li ha propinat.
Sabia que el Sergi no era un bon home, i que la Clara no era feliç, però mai vaig saber el calvari pel que passava la meva germana.
Ara em queda la ràbia, el dolor, la indignació, la impotència, però també se que he de lluitar per la seva memòria, per la seva dignitat i pel seu fill, l'únic que em queda de la nineta dels meus ulls.


Per totes aquelles dones que han perdut la vida en mans d'un home, que tant van arribar a estimar-se. Per vosaltres!

Comentaris

  • tant de bo...[Ofensiu]
    Nyaelven | 04-10-2007 | Valoració: 10

    jo també desitjatia que aixo que has escrit tant bé fos mentida. Gràcies per comentar-me. petons

  • onatge | 17-06-2007 | Valoració: 10

    Sento de veritat la mort de la teva germana a mans d'un monstre... Alguns homes encara són molt primitius... De vegades sento vergonya de pertànyer a l'espècie humana...

    salut. onatge.

  • Espero que sols sigui un relat de ficció [Ofensiu]
    marco3434 | 16-08-2006 | Valoració: 9

    Volia saber quins relats escriu la noia que m'havia valorat tan bé, t'he buscat i he triat aquest relat.

    M'ha sorprès, esperava un relat alegre i desenfadat i he trobat un relat colpidor i que reflecteix molt be el dolor que produeix no reconèixer l'angoixa dels essers estimats fins que ja és massa tard. Quantes mentides hi ha darrera un tot va bé, una hipocresia social que obliga a amagar els sentiments perquè això no toca dir-ho. M'agrada't molt la teva exposició.
    Prou llarga per narrar les situacions i sentiments i prou curta per que l'impacta no s'esvaeixi em mig de les moltes paraules. Molt bon relat, trist però bo.

    No estic però d'acord amb el comentari anterior perquè no sols les dones pateixen maltractaments, també els nens i les nenes, els avis i les avies, els minusvàlids i minusvàlides,... persones en definitiva. I es que el maltractament no te ni gènere ni edat.

  • Tan debò fós mentida[Ofensiu]
    fidel a la utopia | 08-08-2006

    Ei noia molt bon relat, tan de debò no fós cert, però de moment cal dir les veritats amb claredat. Sembla mentida que hi hagi dones que puguin haver de suportar tants maltractaments des d'aquí tot el meu suport

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: