Fins aviat, Clara!

Cada dia, el record de la Clara em fa més mal.
Encara recordo el dia que va arribar a casa i ens va fer seure als pares i a mi al menjador. L'expectació creixia i els ulls li brillaven com mai abans havia vist.
De sobte, la gran noticia : "He conegut al Sergi i m'hi vull casar". "inconscient".- vaig pensar jo. Tan sols 19 anys i disposada a hipotecar la seva vida.
Tot va anar ràpid i enseguida vam conèixer al Sergi. Recordo la seva primera mirada i la suor freda de les seves mans. No em va agradar gaire, però la felicitat de la meva germana ho era tot per mi.
Tres anys més tard es van casar, una cerimònia civil i un banquet excepcional, però el buit que vaig sentir en arribar a casa...Tants anys compartint-ho tot amb la meva germana i de sobte vaig passar a ser l'única mestressa dels nostres jocs d'infància, l'única inquilina d'aquelles parets que tants i tants secrets guardaven.
Amb el temps però, la Clara venia sovint per casa per un motiu o un altre; ed visita, a demanar una recepta a la mare, a buscar qualsevol cosa...però darrere d'aquella noia forta, s'amagava la Clara més trista i dèbil que havia vist mai.
Quan li preguntava que tenia, sempre em deia que eren cabòries meves i vaig estar a punt de creure-m'ho quan va néixer el David, el meu primer nebot.
Però poc després d'aquest naixement, la Clara va tornar a perdre el somriure.
-------------
Avui, quatre anys després del seu casament, la policia ha trucat per avisar-nos que la Clara ha mort, bé, que el Sergi l'ha assassinada en la que ha sigut l'ultima pallissa que li ha propinat.
Sabia que el Sergi no era un bon home, i que la Clara no era feliç, però mai vaig saber el calvari pel que passava la meva germana.
Ara em queda la ràbia, el dolor, la indignació, la impotència, però també se que he de lluitar per la seva memòria, per la seva dignitat i pel seu fill, l'únic que em queda de la nineta dels meus ulls.


Per totes aquelles dones que han perdut la vida en mans d'un home, que tant van arribar a estimar-se. Per vosaltres!