Fins ara, estimat

Tu estès al terra. Mort. El tic-tac del rellotge de la cuina va a contratemps del ritme que marca el meu cor. Un ganivet tacat de sang a les meves mans, també brutes. No m'atreveixo a girar el cap. No vull que em vegis en aquest estat. No vull veure't en aquest estat
- Boja! - repeteixes dins el meu cap, un cop i un altre, i un altre... No estic boja, només he actuat respecte el que m'ha semblat en aquell moment, au va, no és un crim estar gelosa.

A més, tampoc et deu haver fet tant de mal. El dolor que deus haver sentit quan t'he clavat el ganivet (deu cops), només podria comparar-se a les deu paraules que m'has dit fa una estona: "Ella em satisfà molt més que tu, ho sento però..." No he deixat ni que m'expliquessis quan de temps porta "satisfent-te", només he hagut d'agafar el ganivet i... bé, la resta la saps tu millor que jo.

Em tremolen les cames i les mans, t'ho pots creure? No em miris amb aquests ulls, perquè no penso demanar-te perdó, la meva consciència no em diu que em senti culpable. És més, et diré que tu haguessis fet el mateix si jo t'hagués dit el que m'acabaves de dir tu. T'has passat moltíssim, saps? I portava temps avisant-te, així que no tens res que perdonar-me. Només hi ha un petit problema... També saps que sense tu no puc viure. M'hauré de matar per tornar a veure't i per ser coherent amb les meves accions. A més, tampoc tinc res millor a fer: podria matar-la a ella, però... encara us trovaríeu allà on estiguis i seria com si no hagués fet res. Millor acabo quan abans millor i tornem a començar de zero, com si res hagués passat. Fins ara, estimat...